Cercador
LA CASETA DELS PECATS
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LA CASETA DELS PECATS
A casa no érem practicants. El pare, més aviat d’esquerres i la falç al puny, em va mantenir lluny de sants, misses i processons. La mare just m’encomanava a l’àngel de la guarda.
Però l’avia, que era molt missaire, quan de petita anava al poble, m’arrossegava sempre que podia a la seva segona residència: L’església de Sant Fèlix. Crec que era una manera de defugir l’allau de crits de l’avi que gastava molt mal geni.
Durant els interminables rosaris, dels que per força en vaig acabar aprenent avemaries i parenostres, vaig anar bastint un món de penediment. Així ho expressaven les figures dels altars laterals i aquell Crist clavat a una creu de fusta, regalimant fils de sang per les ferides. No podia evitar fregar-me el front contemplant la corona d’espines encastada al seu cap abatut sobre el pit. Un calfred em resseguia l’esquena. Per esborrar-lo em fixava en la caseta de fusta que hi havia a mà dreta, a tocar de l’altar major.
Em feia gràcia. L’avia m’havia dit, que allà, la gent i deixava els pecats. Pecats...? No en sabia res d’aquest terme, jo, tot i que els pares m’havien ensenyat el que estava bé i malament.
Aquella mena de caseta-capella fosca, despertava en mi una curiositat morbosa.
Abans de la missa observava com el mossèn es posava una banda llarga al coll (l’avia em va dir que era una estola) i entrava a la caseta fent córrer una cortina morada per amagar-s’hi.
De seguida, una o altre s’hi atansava; els homes per davant, les dones pel costat, on vaig comprovar que hi havia una finestreta enreixada per on devien xiuxiuejar les malifetes.
Havent descarregat el que fos que els pesava a dins, homes i dones tornaven cap els bancs amb cara de pomes agres i s’agenollaven encongits. Per la cara que feien, els devien haver clavat una bona esbroncada.
Vaig interioritzar que la caseta en miniatura era un instrument de tortura i automàticament la vaig excloure del meu ideari espiritual.
MOSTELA
A casa no érem practicants. El pare, més aviat d’esquerres i la falç al puny, em va mantenir lluny de sants, misses i processons. La mare just m’encomanava a l’àngel de la guarda.
Però l’avia, que era molt missaire, quan de petita anava al poble, m’arrossegava sempre que podia a la seva segona residència: L’església de Sant Fèlix. Crec que era una manera de defugir l’allau de crits de l’avi que gastava molt mal geni.
Durant els interminables rosaris, dels que per força en vaig acabar aprenent avemaries i parenostres, vaig anar bastint un món de penediment. Així ho expressaven les figures dels altars laterals i aquell Crist clavat a una creu de fusta, regalimant fils de sang per les ferides. No podia evitar fregar-me el front contemplant la corona d’espines encastada al seu cap abatut sobre el pit. Un calfred em resseguia l’esquena. Per esborrar-lo em fixava en la caseta de fusta que hi havia a mà dreta, a tocar de l’altar major.
Em feia gràcia. L’avia m’havia dit, que allà, la gent i deixava els pecats. Pecats...? No en sabia res d’aquest terme, jo, tot i que els pares m’havien ensenyat el que estava bé i malament.
Aquella mena de caseta-capella fosca, despertava en mi una curiositat morbosa.
Abans de la missa observava com el mossèn es posava una banda llarga al coll (l’avia em va dir que era una estola) i entrava a la caseta fent córrer una cortina morada per amagar-s’hi.
De seguida, una o altre s’hi atansava; els homes per davant, les dones pel costat, on vaig comprovar que hi havia una finestreta enreixada per on devien xiuxiuejar les malifetes.
Havent descarregat el que fos que els pesava a dins, homes i dones tornaven cap els bancs amb cara de pomes agres i s’agenollaven encongits. Per la cara que feien, els devien haver clavat una bona esbroncada.
Vaig interioritzar que la caseta en miniatura era un instrument de tortura i automàticament la vaig excloure del meu ideari espiritual.
MOSTELA
Comentaris
-
Sana enveja?[Ofensiu]kefas | 03-02-2020
Sempre havia envejat el guardià que hi havia dins la caseta. Quina quantitat de sucoses històries havia d’oir! Un servidor estava acomplexat per seu mediocre nivell com a pecador i acostumava a engreixar el meu currículum per tal de que el guardià no em prengués per babau.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!