Pluja

Cau la pluja, mandrosa, fina,
com un plany que el cel no vol,
cada gota és un record,
d’un amor que ja ni hi es.

Camina el vent pels carrers buits,
xiuxiuejant secrets sense veu,
i els fanals, amb llum cansada,
fan que sigui més curta la nit.

Els vidres ploren l’absència
de mans, de riure, d’aparença,
i als bassals es fan miralls
d’uns temps dolços i llargs.

Però en la tristesa humida,
també hi batega la vida,
cada gota que s’escola
porta llavor d’un nou planter.

Perquè després de la pluja,
torna el sol i l’ànima es perd,
lleugera, clara i desperta
en l’esperança d’un nou vers.