La bruixa del gat negre

La bruixa del gat negre



Iser dormia dins la cabana, a terra damunt flassades de xai. Atta va descórrer la cortina de canons de caramuixa. Va sacsejar-lo fins que es va despertar. 

—Han arribat els púnics! Me sents?!

Fou dir-ho i Iser va seure’s de cop. No havia acabat el fred i la mar encara era tancada. Massa dubtes per un lleganyòs. No sabia si ho somiava. 

—N’estàs segur?

Atta rigué. Va deixar-lo. L’esperaria a fora. Aquell matí la boira era espessa. Tres joves més l’acompanyaven. Estaven neguitosos. En hores podrien arribar els forans, contactar amb el cap de la tribu i començar la lleva. Feia més de tretze llunes que els homes d’Amílcar Barca no arribaven a l’illa. Va comparèixer Iser entre badalls i estiraments de braços. Atta acabava de munyir una cabra i li va atansar l’escudella de terrissa. 

—Beu. Dona’t pressa. La bruixa afavoreix els matiners.

D’una glopada va empassar-se l’esmorzar. El vas volava, mentre ell saltava a llom de l’euga.  A trot sortiren del poblat. 

Deixaren la cavalleria dins el bosc. A desenes de passes s’alçava el penya-segat amb la cova. Atta va manar-los fer mutis. El bosc callava. Eren els primers. Tots duien fona, Iser va deslligar-se la del canell dret. Va deixar-hi una pedra a l’ullet. S’acostaven amb sigil, però desenes de gats negres dels voltants van córrer cap a dins la gruta. Dalt la boca aparegué la bruixa del gat negre. La fetillera anava guarnida amb pells de conill, duia una màscara amb forma de cap de bou. Davant tenia una pastera de roca plena d’aigua. En veure’ls, alçà els braços. Proferí un conjur. Els gats sortiren i l’envoltaren. 

Isar començà a fer rodar la fona. Tres voltes i amollà un cap. La bala zumzejava. Un xiulo travessà el bosc. Xap! Va precipitar-se dins la naquera. Tota mullada, la bruixa llançà cinc tabes a terra. Ella i els gats les miraven. Va fer-se un silenci llarg.

—Podeu marxar tranquils! —digué ella, de cop—. Tau ha xerrat. Tornareu!

Mentia i els mirava com s’allunyaven, riallers.




Pseudònim:
Bennabels