La bossa dels amulets

En Ramon i la Carme havien dinat al restaurant El trèvol per començar l’any amb bon peu. Sortiren fora per prendre cafè gaudint dels rajos de sol d’aquella magnífica tarda d’hivern. I vet aquí que mentre era al servei, en Ramon va remenar-li la bossa. En veure-la tornar li va dir:
-“Ei Carme, estic buscant un xiclet d’aquells teus tan bons. Que ets representant d’amulets? M’ha mancat trobar una ferradura però suposo que és perquè pesa massa, oi?” li digué en Ramon amb to foteta.
-“No Ramon! No soc pas supersticiosa. Mai ho he estat! No sé pas perquè m’ho dius. Quin mal faig portant una fulla de llorer, que fa bona olor, i no pesa gens ni mica? I l’elefantet sempre el porto a tot arreu. Me’l va donar un noi negre i va assegurar-me que la vida em somriuria si no me’n separava. El que sí que em faria angunia és portar la pota de conill dins la bossa per això la tinc a casa, dissecada. Però jo no sé si hi crec, la veritat, en totes aquestes coses. Només les porto per si de cas”.
-“I de l’estampeta del sant aquell que tens al cotxe des que tenies l’R5 que me’n dius? T’ha durat més que cap de les teves parelles, eh?” va continuar enfotent-se’n en Ramon.
-“Doncs mira maco potser tens raó però saps que passa ? Dons que no faig cap mal a ningú i son coses molt personals en les que faries be no ficant-hi. I, a més, no entenc com és que has remenat la meva bossa sense demanar-me permís”.
La Carme es va aixecar i va marxar. Se sentia dolguda i incompresa. Com si en Ramon hagués ficat el nas en coses seves traspassat una línia prohibida.
Des d’aleshores en Ramon no n’ha sabut res més. La seva amistat, de més de vint anys, s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
Han passat sis mesos i en Ramon i la Carme, cadascú per la seva banda, van donant-hi voltes perquè no saben interpretar si els amulets i el seu distanciament tenen res a veure. Si la sort recau justament en haver-se acabat distanciant l’un de l’altre.