La bondat que ella em va donar

LA BONDAT QUE ELLA EM VA DONAR

Els amics i les amigues van abandonar l’habitació 105 on es trobava la Victòria agonitzant. Van sortir amb els rostres tristos, amb els cossos encongits i murmurejant paraules de compassió.
Em vaig quedar sola amb ella, em vaig asseure a l’espona del llit, li vaig arreglar el cabell que li tapava els ulls, uns ulls que ja estaven closos des de feia un parell de dies degut al seu estat comatós. Li vaig humitejar els llavis amb un cotó i vaig encaixar la meva mà amb la seva; sorprenentment, em va correspondre amb un lleu moviment. La seva boca oberta agafava alenades d’aire com podia i el seu pit pujava i baixava de forma descompassada.
La Victòria havia acabat de fer quaranta anys i els seus dies s’acabaven. Una malaltia quasi desconeguda la va anar marcint, portant-la a un envelliment prematur.
La Victòria mai es va casar, tampoc va tenir fills, va enterrar als seus pares amb dos anys de diferència i el seu germà vivia a Alemanya. Tot i no tenir familiars propers, no era una persona solitària, ans al contrari, tenia un entorn social molt actiu, participava en moltes accions solidàries.
Tothom parlava de la Victòria com d’una bona persona, grans elogis sortien de les boques dels seus coneguts, però a ella no li agradaven aquells comentaris i, canviava de conversa o es feia fonedissa.
La meva visita a l’hospital havia de ser curta, però en veure-la en aquell estat, m’hi vaig quedar; estava bé al seu costat, entenia que no l’havia de deixar, que sense dir-nos res, ens explicàvem moltes coses. Era el nostre darrer moment, el qui ningú mai ens manllevaria. Havia de tornar-li la bondat que ella m’havia donat en els meus moments de solitud.
Les puntes dels dits de la meva amiga es van començar a refredar, sentia que la perdia, que cada cop estava més lluny de la vida.
Quan el cor de la Victòria va deixar de bategar, li vaig fer un petó a la galta com el d’aquella fotografia que tenia a l’àlbum de la meva infantesa.

ENRI