L' OMBRA ALLARGADA

Feia un dia assolellat, d’aquells que s’agraeixen tant en ple hivern. Després de recórrer algunes sendes del bosc, me’n vaig adonar que sempre tornava a la mateixa cruïlla. No sóc tossuda de mena, però, quan vagarejo sense pensar amb res, em faig trampa. Sembla que no, però, és que sí. No m’hi encaparro, sols hi vaig pensant.
Com aquell dia que tant despreocupadament, anava fent camí, també amb el pensament i, cames i pensament, van aturar-se a la cruïlla. De sobte, sabia per què. El bosc, els pins i alzines que m’havien acompanyat durant aquella estona, cedien el seu espai als xiprers.
Davant meu s’obria un camí encatifat de fulles rogenques que arribaven de les voreres, i restaven entregades, als peus dels xiprers arrenglerats i ben alineats, que deixaven palès el seu domini seré. Sempre m’han agradat aquests arbres, especialment, els propers als cementiris. De la cruïlla estant, els observava imbuïda de la seva serenor.
Se m’havia passat el temps; no en va, això sol passar quan s’està bé. En tornar a casa, el primer en saludar-me fou el meu xiprer; me l’havien regalat fa uns quants anys i el rebé amb molta il·lusió. Pobret meu, llàstima que ha quedat un xic esquifit; no fa l’ombra allargada que s’espera dels de la seva colla, aquest ha quedat curt. En realitat, ni en fa, d’ombra.
Pensant-hi bé, avui tampoc he vist que en fessin els del cementiri; tal vegada, és qüestió de les estacions, i del sol i de la lluna, i a l’hivern no toqui. No vull deixar el tema sense pensar en veu alta. N’estic certa que hi ha arbres, com el xiprer, i el meu en especial, que necessitaria més d’una vida per veure’l créixer. També ho he pensat del magnolier del jardí. A cada brotada d’ell, he viscut un bocí de la meva vida; si en fes memòria, en tindria per un o varis bocins. Potser ja ho hagi escrit sense adonar-me’n. Només cal fixar-m’hi.
Aquell menut, no en diré més esquifit, perquè no voldria fer-lo enfadar, tal vegada l’hi vingui de gust un raig d’aigua; n’hi donaré per si de cas. No vull que es senti subestimat... I, que els dos tinguem llarga vida!