Justícia, la pescatera

Onofre Milhores i Dolors Aguts festejaren cinc anys, es casaren per l'església, passaren la nit de noces i quatre nits més a Palma de Mallorca i tornaren al seu poblet de la Plana Baixa, on Onofre era propietari d'una barqueta i unes quantes eines de pesca i on Dolors venia el peix que el seu marit agafava.

Conseqüència lògica de les nits palmesanes, al cap de nou mesos exactes tingueren una filla, a la qual, després de barallar infinitat de noms, posaren per nom Justícia. En créixer, i cansada d'acompanyar sa mare pels carrers cridant “Xiques, peix!”, decidí, tossuda com un peix martell, amb els pocs estalvis dels pares i un préstec de l'única sucursal de banca del poble, obrír una pescateria al carrer Major. “Por todo lo grande”, deia la Justícia, en castellà. Dalt el llindar de la porta, un cridaner rètol lluminós PEIX AL COVE, amb un lluç mossegant-se la cua; a un costat de l'entrada, un aparador de vidre mostrant part del gènere; dintre, una gran balança al taulell, per fer pesades justes.

El negociet rutllava. L'Onofre estava orgullós de la Justícia: “Quina xiqueta! Ha deprès tota sola que com més mar, més peix”.”Sí, sura com un peix. Ara sols falta que, bonica com és, pesque un peix gros”, contestava la Dolors.

I així fou. En un dels viatges a la capital de la comarca per tal de solucionar una denúncia al pare, que havia utilitzat una xarxa prohibida, la Justícia conegué un jutge deu anys més gran que ella. I que, com l'havia alliçonada la senyora Dolors, donava per cert que 'els peixos s'agafen amb l'ham i els homes, amb reclam' , va fer cas de la dita i li deixà veure i tastar a “su señoria” totes les seues virtuts, inclús les més amagades. El cas va quedar arxivat. La quantiosa multa, sense efecte.

Amb l'amistança forta del jutge, la pescateria fou cada vegada un negoci més pròsper. “Su señoria” li aconsellà trucar la balança: alleugerar-ne un platet, l'esquerre, i posar-li una tara encoberta al de la dreta.

Ramon Navarro Bonet