Judici de Déu

Amb les mans protegides per uns guants de làtex, s'acostà al fred taulell de marbre on reposava el cadàver, d'un color blanc marfil. Amb la mà esquerra engrapà un plec de greix del baix ventre i hi enfonsà l'afilat bisturí amb la mateixa facilitat amb que hom pot tallar la mantega tèbia. Unes restes de sang coagulada van esquitxar la nívia superfície del taulell, talment com si hi hagués deixats els seus preferits bessons de robí. Amb la mà dreta va separar l'epitel·li finíssim que embolcallava l'objecte que havia causat la mort per obstrucció intestinal: un peó de no més de dos centímetres d'alçària que havia acomplert la seva missió a la perfecció. "Ja està, ja torno a tenir el joc complet", pensà per dintre seu, mentre tornava a repassar, amb un càlcul impecable, el pla que li proporcionaria la següent víctima.


El senyor Sauler era un afamat advocat laboralista. Amb les onades de tancaments d'empreses i els acomiadaments massius dels darrers anys, el seu bufet havia crescut amb una progressió exponencial. Això li havia proporcionat uns ingressos econòmics que li permeteren accedir a un modus vivendi on els excessos eren els protagonistes: cotxes de luxe, residències sobredimensionades i dones de bandera despertaren la fama i l'adul·lació públiques, ingredients indispensables per a engrandir encara més un ego personal ja de per sí insuportable per a molta gent. L'enveja, el pecat capital més extès en la societat que vivia, havia provocat, no cal dir-ho, l'enemistat de no pocs col·legues de professió, els quals es llençarien com voltors sobre la seva reputació a la més mínima errada.
El que quasi bé ningú sabia era que també era un excel·lent jugador d'escacs. Més ben dit: un excel·lent trampós jugador d'escacs. Proveït de la darrera versió del programa més fort del mercat, es dedicava a polir-se cada nit els incauts rivals que gosaven retar-lo. De tant en tant, unes taules, i molt de tant en tant, una partida perduda contra el rival d'Elo més alt, així el seu se'n ressentia poc. Amb l'excusa d'una feina absorbent que no li deixava comparèixer per cap club, i molt menys tornejos, s'excusava de bones maneres amb tots aquells que li retreien la seva manca d'Elo oficial. La seva autoadmiració era més gran que els beneficis del seu bufet i sota cap concepte volia que descobrissin el seu engany virtual. L'anonimat per davant de tot, i la preservació del seu bon nom encara més.
Per això va quedar sorprès en rebre un paquet amb una forma que li recordava l'envoltori de la pizza que demanava cada divendres al vespre. Un joc d'escacs! La nota que l'acompanyava era escueta: "Juguem?".
Al capvespre va veure que a la plana web on jugava tenia un repte pendent. Va acceptar la partida sense ni fixar-se en el nom ni en l'Elo del rival. Tenia pressa en aixafar el seu contrincant creant una miniatura impecable amb l'ajuda del nou programa que havia comprat. Va assegurar-se que aquest estigués ja carregat i va iniciar la partida.
Quan estaven sortint de l'obertura, el seu oponent li escriu: "Què, funciona bé el nou programa?" El cor li va fer un salt, un batec desacompassat que el va deixar atordit. Va preferir no respondre i continuar jugant. "El vas comprar el passat dissabte a la botiga d'informàtica de la cantonada, oi?". El seu ritme cardíac s'accelerà encara una mica més, però decidí continuar amb la mateixa estratègia, no fer-ne cas. "Millor que no responguis, sí, les proves ja parlaran per elles mateixes". La pressió es feia insuportable. Va accedir a escriure: "què vols dir amb tot això?". El monòleg passava a ser un diàleg. "Ben senzill: tinc proves irrefutables de les teves trampes en xarxa jugant als escacs". "Impossible", va respondre. "No, impossible és una paraula que no existeix per a mi". "Demostra-m'ho, doncs, si pots". La rèplica fou devastadora: "Si no segueixes les meves instruccions fil per randa, les imatges de les càmeres de seguretat de la botiga on vas comprar el programa seran penjades de YouTube en el temps de fer un clic, i jo mateix m'encarregaré d'avisar uns quants advocats que fa temps que et tenen ganes. El teu vessant de trampós compulsiu sortirà a la llum i et deixarà en una posició, tant de professional de les lleis com d'aficionat als escacs, que jo qualificaria de més aviat incòmode". Va haver d'empassar-se dues píndoles de valeriana per a veure si li remetia un estat d'ansietat in crescendo. YouTube era una plana web on es penjaven cada dia milers de vídeos domèstics de tot tipus, amb la peculiar característica que eren visionats per milions de persones d'arreu del món. Encara que la possesió del programa de jugar als escacs no implicava el seu ús indiscriminat, ben segur que li buscarien les pessigolles davant del dubte i, més tard o més d'hora, s'hauria de justificar públicament. La seva fama d'avocat tot-poderós esclataria en mil bocins si l'amenaça es confirmava. Sabia perfectament que una esbombada com aquesta en mans dels seus enemics de carrera podria fer-li molt de mal a la seva professionalitat. Ja s'imaginava cartes al director acusant-lo d'unes pràctiques que repercutirien directament en la confiança d'uns clients com els seus, gent acomiadada que, després de molts anys de feina, es veien bandejats del seu lloc de treball sense que la fidelitat a una empresa els servís de res. Tot plegat, un desastre de conseqüències imprevisibles, vaja. A la fi, va poder respondre: "Quin és el preu per evitar tot això? Diners?" "Et sotmetràs al que jo anomeno La Purificació del Peó. La peça més petita et jutjarà a tu, que et consideres el més gran advocat laboralista. Recordes el Judicis de Déu de l'Edat Mitjana? Després de ser obligat a agafar una pedra roenta amb les mans, si a l'encausat se li guarien les ferides volia dir que Déu intercedia per ell i quedava absolt de qualsevol acusació, però, en cas contrari, la Naturalesa feia la resta. La Purificació del Peó és un cas similar: en el plaç de vint-i-quatre hores, t'hauràs d'empassar qualsevol dels peons que vas rebre del joc d'escacs que et vaig enviar per correu. El peó recorrerà el teu organisme en busca del teu pecat. Si aconsegueixes expulsar-lo, et consideraré innocent i t'estalviaràs la vergonya i l'escàndol públic; sinó, ja saps la resta." Sauler li respongué: "I com sabràs que he acomplert les teves ordres?" "Totes i cadascuna de les peces que vas rebre per correu duen un petit emisor de radiofreqüències que m'indica on és la peça en cada moment, i t'asseguro que baixant pel teu esòfag rebré un senyal ben diferent que si reposés dins de la capsa. Juguem?" No podia empassar. No tenia gaires alternatives. El xantatge era clar i català: una estona d'angoixa o un futur angoixant, el càstig físic o la ignomínia pública. O l'absolució, per què no? Va escollir el peó blanc de Rei: e4 era considerat per a molts jugadors una excel·lent obertura, i ell volia un bon inici per al seu suplici. Després de jugar uns segons amb el peó entre els seus dits, i d'intentar, debades, prémer-li el cap, amb un gest mecànic se l'empassà acompanyat de mig litre d'aigua.


Amb les mans protegides per uns guants de làtex, s'acostà al fred taulell de marbre on reposava el cadàver d'un color blanc marfil. Amb la mà esquerra engrapà un plec de greix del baix ventre i hi enfonsà l'afilat bisturí amb la mateixa facilitat amb que hom pot tallar la mantega tèbia. Unes restes de sang coagulada van esquitxar la nívia superfície del taulell, talment com si hi hagués deixats els seus preferits bessons de robí. Amb la mà dreta va separar l'epitel·li finíssim que embolcallava l'objecte que havia causat la mort per obstrucció intestinal: un peó de no més de dos centímetres d'alçària que havia acomplert la seva missió a la perfecció. "Ja està, ja torno a tenir el joc complet", pensà per dintre seu, mentre retornava el cos inert del senyor Sauler al nínxol refrigerat del dipòsit. 666 sabia escollir molt bé les seves víctimes.