Jo no soc esportista

Jo no soc esportista



Tots surten a la pista amb ganes de fotre canya... menys jo. 

En Quim, que és més alt i fornit, està desitjant que hi hagi partit perquè sap que, quan ell apareix, l’expectació és màxima: les nenes es deleixen, l’entrenador l’observa amb orgull, l’equip contrari detecta que és el líder a qui han de témer... És un massatge d’ego per a ell i per als seus pares que, orgullosos, bavegen des de la grada. L’envejo. La resta, anem fent. Alguns tenen mandra, com jo. Però de seguida que comencen a tocar pilota, ja els passa. Jo, en canvi, surto pensant “què cordons cardo, jo, aquí? avui que fa tanta fred i ens fan sortir en pantaló curt...” I si no fa fred, és perquè fa calor, o és mala hora, o tinc deures, o els amics fan una festa i me la perdo, o... El cas és que cap partit està col·locat a una hora que em vagi bé. I molt menys si hem d’anar fins a vés a saber on: au, l’autocar tres hores abans, arribem ben d’hora per escalfar, ens deixen els pitjors vestidors, partit a hores intempestives, i torna cap a casa al vespre... Total, per jugar deu minuts. 

I els entrenaments, pla! Un dia perquè és dilluns, un altre perquè estic cansat, un altre perquè ja he fet esport a l’institut... 

Si l’entrenador no em tria per a jugar, ja estic molt més relaxat. D’altra banda, quan va anomenant els convocats i no diu el meu nom, els companys se’n foten de mi. “Què, Perico”, em diuen “un altre cap de setmana de festa, no? qui et va pelar”. Llavors no sé què em sap més greu, si jugar o no jugar. 

Sembla que si tens quinze anys i no fas esport, ets un retardat mental. Quina dèria amb la salut i la imatge! A més, en el meu cas, tinc un pare perfecte amb el cos de quan tenia vint anys, que només fa que dir-me “vols ser com jo quan siguis gran? Doncs ja saps què et toca, nano: a la canxa a currar-t’ho”. Vés per on, quina il·lusió! 

Al final no sé si ho faig per ell, per mi, per la salut, per ser com els altres... 

Perquè sí, ja ho sé. Ho reconec: jo no soc esportista.



Signat
Paula Argemí