Ira

Vaig mirar dos cops el rellotge abans d’acceptar l’evidència. Feia tard una altra vegada. Li havia promès que no tornaria a passar, però una força aliena a mi sempre em feia perdre el control sobre el maleït temps.

Quan vaig arribar no sabia si fer un pas endavant o dos enrere. Era profunda, arrogant i ofenia la vista. Aquella arruga irreverent amb vida pròpia que naixia entre els seus ulls, em va dedicar un somriure desdenyós just abans d’estendre’s i empassar-se la seva dolça cara, el coll esvelt, els pits harmoniosos, el sexe apassionat, les llargues cames i fins i tot, els delicats peuets, que esporuguits com els meus, romanien paralitzats mentre s’atansava, per engolir-nos, la seva arrasadora ira.