Integritat platònica

Hom podria considerar que el Joan du una existència excessivament còmoda i avorrida; els que el coneixen, però, saben que és un home feliç. Fa més de vint anys que es va casar amb la Marta, l’amor de la seva vida. S’estimen i la fogositat de la seva relació només ha quedat lleugerament esmorteïda amb el pas dels anys. Tenen dues filles afectuoses i aplicades. Malgrat els seus quaranta-cinc anys, el Joan conserva quasi tot el cabell i està en millor forma que quan era jove. Tota la seva vida adulta ha treballat a la mateixa botiga d’electrodomèstics, de la que ara n’és l’encarregat. Cau bé a nou dels treballadors a les seves ordres i manté una tracte correcte i professional amb l’Antoni, un arribista de llibre. Amb qui té més problemes és amb la noia de vint-i-cinc anys que van fitxar fa dos mesos. Es diu Marta, com la seva dona, però a diferència d’ella vesteix roba cenyida i deixa gran part de la seva delicada pell al descobert. Cada cop que la veu al magatzem fent inventari, passa per sota l’escala on és enfilada i no pot evitar aixecar el cap, fixant la mirada tímidament i momentània cap a les natges, que s’endevinen fermes sota la curta faldilla. Sempre té l’impuls de demanar-li que l’acompanyi al seu despatx, on li arrencaria els botons de la camisa de crepè lluent de l’uniforme. Ella el tombaria damunt la taula i amb un somriure sensual li començaria a descordar els pantalons. Tot just passada l’escala, com si aquesta delimités una zona prohibida, els pensaments luxuriosos queden continguts. Ressorgiran el dissabte quan, com de costum, vagin a sopar amb la seva dona. Després de conversar melosament, tot fent una copa, tornaran a casa i faran l’amor. Com en les dues últimes setmanes, a pesar del pudor i la culpabilitat que sent, li demanarà que es deixi posada la camisa de crepè lluent que li va regalar el mes passat. Llavors, amb les mans a la cintura d’ella, arribarà al clímax xiuxiuejant-ne el nom amb la cadència dels seus malucs. “Marta, Marta...”.

Walrusluli