Inspiració d’home

Vaig escoltar el nom de la Montserrat Roig, per primera vegada, quan el meu pare comprà el seu llibre d’Els catalans als camps nazis i me l’ensenyà molt emocionat. A casa ens impressionà la llista de noms de persones mortes que ella havia anat identificant després d’una llarga tasca de recerca i de documentació en arxius. En aquella època ens semblà una proesa publicar aquell llibre tan ben documentat i emotiu. Colpia, i encara colpeix, a persones que senten el catalanisme i els efectes de la guerra dins del seu cor. Recull una cinquantena de testimonis tot recordant i homenatjant els 1.800 catalans morts a Mauthausen. Que en pau descansin.

Aquest fet em recorda que, en parlar de la deportació de republicans catalans als camps nazis, el meu pare em deia que si jo volia saber de primera ma què havia passat allà, m’assegués al portal d’un veí del nostre carrer Terrassa, de Rubí, que havia pogut escapar de Mauthausen. I és així que, com una petita Montserrat Roig a la cerca del meu particular testimoni, vaig escoltar el relat d’aquest senyor. Va poder salvar-se gràcies a una poma diària que li procurava un soldat alemany. Segurament, dins les files alemanyes, també hi havia una mica de cor, com el d’aquest soldat que ajudà al nostre veí a no morir de gana.

Més endavant, amb 17 anys, vaig treballar a una llibreria de Rubí i no sé perquè els llibres de la Montserrat Roig em semblaven massa liles, massa feministes. Per mi, adolescent, aquella temàtica em resultava pesada i avorrida. Jo cercava lectures que em fessin somiar amb marxar a l’estranger, amb nous indrets on anar a viure, com Paris!

La vida em va portar, després de la llibreria, a treballar amb els arquitectes que feien la remodelació del Palau de la Música. I en aquell gabinet hi treballava qui havia estat marit de la Montserrat Roig, l’Albert Puigdomènech. De nou, la vida em vinculava a aquesta escriptora. Un arquitecte que, en pau descansi, sempre em va tractar amb una amabilitat poc freqüent en un ambient competitiu i més aviat fred d’un estudi d’arquitectura. Em deia Heidi, perquè ell, com jo -si no recordo malament vivia a Canet de Mar i crec que m’havia dit que tenia una vaca-, ens sentíem de poble enmig de professionals urbanites. Si es feia algun dinar o sopar al despatx ell sempre insistia en que jo hi anés perquè deia que érem la quota de poble que calia per compensar tants urbanites!

I també de manera atzarosa, uns anys després vaig estudiar amb la neboda de la Montserrat Roig, la Marta, i vaig conèixer al germà, l’Enric, que en pau descansi també. I tot això perquè us ho dic?

Doncs perquè la Montserrat Roig ha estat present en la meva vida en diferents èpoques i des de la meva infantesa. A casa la tenien idealitzada, i sempre se’n parlà amb un respecte quasi bé religiós, i se la considerava una bellíssima persona, com si la coneguessin de debò, i a mi, d’escoltar el se’n deia, sempre m’ha semblat una dona pionera perquè gràcies a persones com ella hem anat consolidant espais que ens han estat històricament blindats.

Quan es parla de feminisme, de la violència de gènere i de com les dones ens hem d’empoderar i hem de reivindicar els nostres drets m’adono que he tingut sort en rebre una educació més com a persona que com a dona. Recomanant-me no deixar-me imposar un davantal per arraconar-me en una cuina a fer de mestressa de casa.

Se’m repetia que la veritable igualtat era als països del Nord, on tant homes com dones tenen una representació equiparable als Parlaments. I això que per a mi era tant i tant normal, com més gran em vaig fent, constato que és molt rar. Sempre em deien “Mira cap al Nord”. No et deixis ensarronar per un home que es vulgui casar amb tu. Marxa a l’estranger. Estudia llengües i aprèn a escriure a màquina. I és que era una època sense ordinadors.

I ara que ja vaig cap als 60, m’adono que aquest plantejament era molt avantguardista i que a casa se sentien orgullosos de la Montserrat Roig. Era una pionera i potser inconscientment volien que jo també ho fos! He acabat estudiant a l’estranger, he fet un doctorat al Canadà I ara soc aquí a Catalunya des de ja fa quasi vint anys.

En veure el vostre concurs i malgrat crec que no puc aportar massa res a nivell literari sí que he tingut ganes de participar-hi des d’una vessant de testimoniatge de l’empremta d’aquesta escriptora en la meva vida. I n’estic segura de que com jo hi ha moltes persones que hem sentit a parlar a casa de la Montserrat Roig, en les nostres famílies, perquè ella va ser una icona per algunes generacions de persones d’esquerres, influenciades pel PSUC, pel Tele-Express....

I en veure que al segle XXI encara hem de conscienciar sobre el que em sembla és tant evident, em fa adonar que aquesta escriptora, i el seu llegat, continuen sent necessaris i per això m’he atrevit a escriure aquest text. Qualsevol iniciativa en memòria d’ella, de la seva obra i de la seva trajectòria, consoliden un camí que hem de recórrer i que ens ha de fer avançar cap a la plena igualtat.

I tant de bo, amb els anys, ja no haguem de recórrer a persones com la Montserrat Roig perquè el seu llegat ja formarà part de l’ADN de societats que, com la nostra, encara vehiculen seqüeles ancestrals i poc fonamentades en el reconeixement ple i igualitari del que suposa ser dona o millor dit, ser persona.

Mentre haguem quasi be de demanar permís per ser mares als nostres caps, mentre els homes se sentin que ens ajuden quan fan el que se suposa és la seva obligació, el nostre sou estigui per sota del dels homes, està clar que tenim molt de camí a recórrer.

Vull aprofitar aquesta oportunitat que se’ns brinda des de la vostra biblioteca i des del vostre municipi per agrair a homes educats en valors igualitaris o que els han anat adquirint al llarg de la seva vida, haver-los incorporat i transmès. Educar en la plena igualtat és clau. Sense dir que anar en bicicleta és de nois, que muntar a cavall no és per nenes o que voler marxar a estudiar a l’estranger si cap nena del poble o de la família ho ha fet abans no es pot fer.

Molts homes ja fa molts anys que han interioritzat plantejaments igualitaris. Tanmateix, sembla que encara hi ha molts homes i també dones, als quals se’ls haurà de continuar sensibilitzant. No podem anar enrere. I pel que sembla, les joves generacions no han anat sempre endavant pel que fa a l’assoliment i a l’exercici d’aquests drets i deures.

Mentrestant.

I reconeixent que tenim encara molta feina per endavant com a societat, m’atreveixo a dir Visca la Montserrat Roig, visca les dones i visca també els homes que tenen clar que sense dones com ella no hi ha avenç social cap a la plena igualtat i equitat.