Infaust

Ens vam assabentar del concert pels diaris. Cap de nosaltres no en sabia res des de feia anys. Ni en Joan, que havia estat la seva ànima bessona. De fet va ser ell qui, enyorat, ens va convèncer a tots per anar-hi.

El vam veure entrar a l’escenari tentinejant, acompanyat d’uns tímids aplaudiments i algun xiulet d’impaciència, quan la resta de la banda ja feia un quart que era a lloc. Estava molt prim, demacrat, duia ulleres de sol i un cabell greixós que li regalimava per la cara. Em vaig mirar en Joan, que al seu torn creuava un esguard de preocupació amb la Júlia.

Va seure amb certa dificultat a la banqueta del piano després de dedicar un somriure desdentegat i sorneguer als improperis aïllats que rebia de la platea. Amb una determinació insospitada aixecà la mà dreta i espetegà —amb índex i polze— quatre vegades per marcar el temps. I els dits endegaren una dansa frenètica, masegant les tecles a una velocitat endimoniada.

El públic va quedar ancorat al seient durant dues hores que es van desfer mentre es desgranaven les notes d’una partitura inventada. Sense pausa s’anaven alternant els tempos de les diferents melodies, subjugant els cors dels assistents, que bategaven compassats a la música, perquè s’acceleressin i es frenessin fins a gairebé quedar-se aturats.

I així acabà el concert: amb una nota llarga, sostinguda durant més d’un minut, que va provocar diversos desmais entre el públic. L’aplaudiment, quan va aixecar les mans del teclat, va ser eixordador. Els que s’havien atrevit a escarnir-lo a l’inici ploraven, de penedits que n’estaven, demanant clemència.

Al backstage només hi van poder entrar en Joan i la Júlia, amb la intenció de convidar-lo a sopar. En van sortir lívids, al cap de ben poca estona. Durant l’àpat van tenir prou coratge per repetir-nos les paraules que els havia dedicat mentre els feia fora del camerino: “i no, no m’he venut l’ànima al diable, soc jo qui l’hi vaig comprar i, creieu-me, no en voleu saber res vosaltres, del diable”.