Impàs

Un relat de: Mercè Bellfort

IMPÀS


He de fer un llarg recorregut en cotxe per retrobar-te. Fa temps d'aquell accident que intento oblidar però la por m'ha vençut tantes vegades que no sé si me'n sortiré aquest cop. He llegit un poema preciós que m'ha encoratjat a córrer riscos a la vida. Per a mi el que vaig a fer suposa un risc important. Confio en que me'n sortiré, que sortiré il·lesa d'aquesta bogeria que em té atrapada. Pujo al cotxe i engego el motor. El soroll em distreu els meus absurds pensaments però jo no vull cap mena de distracció: he d'estar preparada, atenta, concentrada a tirar el vehicle endavant i amb ell la meva vida. És vida patir tant? Per què no puc respirar amb normalitat, relaxadament? El proper pas m'espera , toca posar música per no pensar però potser em desconcentrarà i no podré arribar al meu destí. Quin és el meu destí? Una llum m'il·lumina de sobte i penso que he de fugir d'aquesta obsessió que em té paralitzada. El cotxe ha d'avançar com sigui: tu m'esperes, no puc fer tard. La carretera m'ofereix les seves corbes maleïdes que he de serpentejar amb fermesa. Sisplau! que la visió em respongui, que no em quedin les imatges borroses com aquell nefast dia de l'accident. He de superar aquesta por terrorífica a conduir la meva vida per camins sinuosos, per vies estretes i difícils. Tinc els dits encarcarats de prémer tan fort el volant. Aturo el cotxe per respectar l'stop però no vull que ningú em faci parar: tu em segueixes esperant al final del camí i jo hi arribaré, encara que sigui sense alè, completament molla per l'esforç realitzat. M'acosto al meu destí. El malson s'esvaeix quan veig la teva silueta. Al teu costat, però, hi ha un senyal de prohibit el pas. Noooo! He de passar com sigui. Vull arribar a tu. El viatge ha estat un turment i em mereixo el premi d'estrènye't entre els meus braços. No he col·lisionat amb cap altre vehicle. Aquest cop sí que hauria vist la mort cara a cara. Però el meu destí és més sublim. Aturo el cotxe, baixo, em descalço i començo a córrer sentint l'agradable pessigolleig de la terra als meus peus. Tu també et descalces i corres cap a mi. He arribat a tu, he vençut la por!


Comentaris

  • Colpidor![Ofensiu]
    brins | 09-09-2010 | Valoració: 10

    Monòleg interior que aboca amb gran precisió l'angoixa que ens provoquen els records dolorosos, les vivències passades que aturen les nostres passes perquè ens fan molt mal.

    Descrius de meravella cada un dels moviments i dels pensaments de la protagonista, el lector els comprèn i s'hi sent identificat, però després de llegir els comentaris que t'han enviat, m'adono que el final tan obert que has escollit ha aconseguit el seu objectiu: deixar volar la imaginació de cada lector amb interpretacions ben diferents...

    Els peus descalços damunt l'herba, a mi no m'evoquen cap somni... em fan pensar en un gran desig de viatjar aviat al més enllà per poder retrobar la persona estimada que ens hi espera...

    No sé quina era la teva intenció, i ja sé que puc triar el final que jo vulgui...però d'una cosa sí que n'estic segura, ESCRIUS MOLT BÉ!

    Una càlida abraçada, Mercè,

    Pilar






  • compartir[Ofensiu]
    panxample | 23-05-2010

    el viure és un repte constant,que ens porta a l'equilibri .per la fina corda del avui. Dia a dia, creixent, enfortint els sentiments, per compartir.tal i com t'expresses en el teu relat . Gracies per compartir els teus sentiments.
    avant

  • Bon títol i bon relat[Ofensiu]
    nuriagau | 21-03-2010 | Valoració: 10

    Aquest relat és tota una al·legoria a la superació de les pors de la vida expressada com a flux del pensament.

    Un plaer llegir els teus relats. Ja veig que estàs aconseguint textos d'estils molt diferents.

    Enhorabona, Mercè

    Núria

  • M'ha semblat un relat [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 05-02-2010 | Valoració: 10

    que obre al lector diferents possibilitats, fins i tot la d'imaginar que tal vegada és tracta d'un mal son ple de mecanismes que impulsen a tirar endavant, a superar uns obstacles que troba feixucs però que amb cert neguit va aconseguint fins arribar al destí. Una trobada amb un caire eteri que no m'ha deixat esbrinar si realment es tractava d'un somni o d'una realitat.
    M'ha agradat molt Mercè, una abraçada

    J. Lluís

  • La de vegades,,,[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 04-02-2010 | Valoració: 10

    que la por fa que ens aturem i ens aboca a una obsessió que no té límits, perquè el cervell aprén a gronxar-s'hi. En el teu relat hi aboques la part positiva de l'esforç personal, l'afany de superació i, sobre tot, la consciència clara i la voluntat de vèncer el problema. Qui arriba a aquest estat, sembla que té una bona part de victòria.
    Els teus relats cada cop són més interessants i més profunds, Mercè. Felicitats.
    Una abraçada!

  • molt més del que dius[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-02-2010

    se'ns mostra en el teu relat. Hi ha una retirada onírica en el relat, com si parlés d'un somni emboirat o com si parlés des d'una realitat que ja no pot assolir, com si ja fos mort el protagonista. I aquesta ambigüitat el fa encara més interessant el relat. Bé, jo hi veig una ambigüitat, la imatge dels peus descalços és molt de somni, d'haver-ho somiat o de viure en el somni, i ara tu potser et poses les mans al cap, on va aquest home!, però llegint tenim l'opció de fer-nos la nostra, ja que de fet, tu sols n'ets la mare, i els pretendents veiem coses que tu no sabies veure del teu relat... vinga ja m'aturo.

    Bé, si m'ha fet pensar, ja s'ho val!
    Bon relat Mercè, cada dia una volta de clau més a relats, et felicito.

    Ferran

  • Com molt bé t'han dit [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-02-2010

    a l'anterior comentari l'afany de superació és el més significatiu del teu relat. Vèncer les pors que, un cop o altre, a tots ens turmenten és una de les tasques més difícils de superar.
    Un relat profund i encoratjador.
    Avui, que he tingut un dia una mica problemàtic, rebre el teu entranyable comentari ha estat un bàlsam per a mi. Gràcies, gràcies, estimada Mercè.
    Una fortíssima abraçada.
    Nonna

  • Superació[Ofensiu]
    Fada del bosc | 02-02-2010 | Valoració: 10

    Un relat trepidant, del que en desprenc el sentiment de superació.
    Dins el relat hi han moltes metàfores que m'han agradat com la de la carretera plena de revols al igual que la nostra vida...
    Però com molt bé dius i descrius no ens podem aturar, tot i els fracassos, els accidents i fins hi tot els traumes hem de fer com la protagonista seguir endevat, menjar-nos la por amb la mirada i la ment posada en algún objectiu... com poder estar al costat dels que estimem.

    Com sempre he gaudit de la lecturaperò a més en aquest cas he après sobre l'esperit de superació.

  • No hi ha res com...[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-02-2010 | Valoració: 10

    La vida sempre lluita contra la mort i a favor de l'amor. Em refereixo a la vida d'una persona sensata i amb cor. Hi ha tants de senyals, tantes anades i vingudes, tants llocs que creiem que difícilment tornarem a trepitjar ( però el desig és possible que ens hi torni a portar), tantes giragonses i espirals recargolats, també persones que no volodríem perdre mai ( com tu fas entendre ),...
    Jo crec que la millor opció és agafar-se la vida com l'autèntica aventura que és, esbrinant paranys i descobrint què ens fa feliços... "felicitat", aquesta paraula tan misteriosa...
    I no hi ha res, és clar, com arribar a la persona desitjada fatigats i caure l'un a sobre l'altre, en un jaç tou i lluny de neguits, després de tant d'esforç.


    Sergi

  • Bon relat![Ofensiu]
    copernic | 31-01-2010


    Especialment reeixides les descripcions, tenint en compte que les psicològiques són les més difícils. A partir de la por, del pànic a agafar el cotxe provocat per un accident trenes un relat intimista però dirigit cap a la trobada desitjada que no es pot realitzar si no és vencent els propis fantasmes. El títol agafa aquí una dimensió aclaridora doncs ens reforça la idea de parèntesi, de temps mort a l'espera de la consecució de l'ideal somniat. Una lectura possible és considerar tot el relat com una metàfora: Només nosaltres mateixos tenim el poder de vèncer les nostres pors i arribar a la realització personal.
    M'ha agradat. Un altre estil, una mica diferent de l'anterior però aprofundint en el coneixement interior. Una abraçada! Ja veuràs com t'agradarà Calvino.

Valoració mitja: 10