Impacte (Repte 335)

Un relat de: deòmises

El gos borda. Mou la cua i treu la llengua. Els dos guàrdies s'acosten amb les llanternes enceses i inspeccionen el lloc que indica el musell de l'animal. Una mà i, a poca distància d'ella, una aliança. Només la mort ens separarà. 10-07-1972. Fins al moment no hi ha cap més manera de poder identificar el cos que ha fet aturar el tren nocturn cap a Sevilla. Un dels policies introdueix les troballes dins d'una bossa de plàstic mentre prega que apareguin més proves perquè la investigació no sigui àrdua. Sap com és el caporal, un superior massa primmirat amb què dirà la gent. La gent garla massa i sense tenir indicis. Aquesta frase és el puntal del seu pensament i l'excusa perfecta per a exigir el reguitzell més ampli de proves que doni una conclusió irrefutable en la investigació.

Més enllà, el Talgo de mitjanit està completament aturat des del moment en què ha rebut l'impacte d'un cos que era un home de mitjana edat, segons el conductor del comboi. La seva obligació és complir els horaris però aquest és un fet extraordinari que anul·la tota regla. La companyia ja indemnitzarà a qui hagi d'indemnitzar o facilitarà mitjans de transport alternatius als passatgers. Aquestes cavil·lacions passegen dins del seu cap quan l'Angèlica, una de les hostesses, li allarga un got de cafè ben calent que el refarà de l'ensurt. El glop a la petaca n'augmentarà l'efecte.

Amb una manta a les espatlles, una dona abandona l'ambulància. Només té una petita contusió al front, senyora, ha dit l'infermer amb amabilitat abans de deixar-la marxar. Una petita contusió que és un gran daltabaix en el seu cas. Aquest imprevist la retorna al seu atzucac personal de derrotes, que pretenia oblidar gràcies a aquell Talgo. Per començar una nova vida lluny de les falses promeses d'un marit que sempre l'ha humiliada i volguda de forma malaltissa, des de la nit de noces.

-M'has hagut d'obligar a recordar-te fins al darrer dia, cabró -mussita tot llegint la frase de l'aliança que enterrava dins de la bossa: Només la mort ens separarà. 10-07-1972; plora.

Comentaris

  • Braçalet i anell[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-01-2009

    Com és que no hi ha cap comentari per aquí sota? Li poso el primer!

    Aquest relat és un com braçalet, oi? Vaig llegint i vaig descobrint les peces, però fins que arribo al final, no puc tancar-lo, fent encaixar la darrera pista amb la primera: la data a l'aliança suposa un bon fermall per a l'a història, la frase allà escrita equival a una premonició esgarrifosa!

    En saps molt, de crear ambient al voltant dels personatges!

    En el darrer comentari ( gràcies, guapu!) que m'has deixat, a Prepara't, em dius: "És el que has volgut sempre, que els teus relats tinguin un final sorpresa". Entenc perfectament el que vols dir, i t'agraeixo molt sincerament la intenció, que em complau força, però no puc per menys que assenyalar-te que no sempre jugo al mateix joc... Tot i que aquest recurs del final inesperat em sedueix, perquè frueixo moltíssim quan ho trobo en escrits aliens, de vegades vaig amb el tema per endavant des de l'inici. Si vols llegir un exemple, t'ofereixo FAUSTA, un dels darrers que he publicat.
    T'agraeixo també l'avís sobre les errades: per més cura que hi poso, sempre s'escapa alguna coseta!

    T'envio una abraçada forta, maca i bona, et queda bé?
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978