Honors de príncep

A la plaça la cridòria és eixordadora. Ell porta el cap tapat amb un sac i camina amb dificultats. L’han encadenat de mans i peus. Dos energúmens amb l’armadura enllustrada el custodien com si fos el pitjor dels criminals. Però ell és un heroi (o si més no ho seria en la majoria dels contes). Té aquella mitja melena de cavaller i cavalca un cavall blanc; és àgil amb l’espasa, gentil amb les dames i valent, molt valent. Per això quan va veure aquella bèstia verda abraonant-se sobre la princesa del regne no va dubtar ni un moment.

De males maneres el fan posar de genolls amb el cap damunt la fusta. “Estira bé el coll que el tall serà més net”, li aconsella el botxí. I els crits cada vegada són més forts: “Mateu-lo, mateu-lo!”, xisclen. Malparits. Si no fos per la seva espasa ara no tindrien princesa i les seves cases serien una pila de cendres. I mireu-los, criden com a bèsties, sense ni mica d’agraïment.

La sang se li glaça quan sent el botxí esmolar la destral. Tot això que li passa no té cap sentit, però si havia seguit el text al peu de la lletra! Va matar el drac, va salvar la princesa i de la sang de la bèstia en va néixer un roser de roses vermelles. De genolls, li va entregar la rosa més bonica a la dama. Però just en aquell instant tot es va torçar. Qui es podia imaginar que aquell era l’últim drac del reialme? Qui podia preveure que el seu acte heroic seria jutjat com un crim? Qui podia pensar que un rei sonat hauria convertit la bèstia en un parc temàtic ple de visitants curiosos (“Vine a la vila del drac i viu entre flames” – anuncien arreu els cartells publicitaris)?

“... i és per això que jo, Sa Majestat el Rei, condemno al cavaller Sant Jordi mort”, sentencia el monarca. I llavors, un cop sec. La plaça queda en silenci. Només se sent el cap rodolant per damunt la tarima. Després, eufòria.

Demà enterraran el drac amb honors de príncep. Televisions de tot el món ho retransmetran en directe.


Gustau