Homicidi

Abaltit pel medicament s’adorm tan bon punt posa el cap al coixí. I sona el primer ronc que esquinça el silenci. Cada dia li resulta més molest. S’apressa a tancar el llum que no li evita veure un fil de saliva relliscar al coixí. A les fosques valora com amb els anys s’han allunyat i en quin moment van a prendre direccions oposades. S’hi gira d’esquena i tanca els ulls.
Damunt la taula de tallar, el fluorescent de la cuina il·lumina la orella, el peu varicós, la ceba i un parell de patates, l’api, el porro... L’aigua comença a bullir.
La feina més difícil, maldestre com és, ha estat desmembrar-lo. Ella que no sabia ni trossejar un pollastre! Al primer cop de destral ell havia obert els ulls i cridat com un porc. Res l’ha fet aturar-se ni la promesa d’un canvi d’actitud, ni jurar-li total obediència... Només entaforant-li un drap de cuina llardós a la boca ha aconseguit silenciar-lo. Els espasmes de braços i cames li han dificultat seguir esmicolant-lo.
Revisa els ossos sorprenent-se de la seva polidesa. No n’ha trobat cap d’estellat. En tindrà per dies d’escudella, pensa mentre els reparteix en bosses per congelar.
En obrir els ulls ell segueix ajagut al llit amb la gira del llençol xopa. Un dia més el fàstic gairebé la fer perbocar. Un cop a la cuina entre l’aroma de les torrades i el cafè prepara l’olla gran. Avui farà escudella.