Heitor, l'atleta

L'havia conegut uns dies abans, reconec que m'havia deixat portar pels prejudicis: el típic musculós amb poc cervell. Es deia Heitor, era capità del vaixell que transportava turistes a les diverses illes de les Açores. Estàvem a punt d'arribar a Horta que es va aixecar una de les fortes ventades que, de tan en tant, envesteixen aquella zona geogràfica. l'Heitor, arrossegant-me fins la terra ferma, em va salvar la vida. En canvi el Xavier, la meva parella, s'havia espavilat en apropiar-se d'un salvavides sense preocupar-se de com ho estava passant jo de malament.
Allò em va servir per obrir els ulls: Vaig tallar amb aquell a qui estimava fins el punt de pensar en el matrimoni.
D'altra banda, la meva editora no feia més que pressionar-me que acabés una novel·la que no havia sigut capaç, ni tant sols, de començar. En plena crisi creativa, em trobava sola en aquell lloc remot de l'Atlàntic.
Seria per la tristesa que se'm notava a la cara, que l'Heitor em va animar que l'acompanyés a caminar tots els matins. Ell s'estava preparant per la “Triton” una prova esportiva de natació, bicicleta i cursa a peu, que tindria lloc al mes següent i volia reconèixer el terreny. Poc a poc es va afermar la nostra amistat. Que ningú pensi que la cosa va anar més enllà, ell és casat i pare de quatre fills.
Vaig tenir una sorpresa el dia que es va presentar amb un exemplar de la meva primera novel·la “La nit més llarga”. Tractava d'un emigrant gallec que va sobreviure a un naufragi davant de la illa Terceira. Ni me'n recordava que la editorial havia fet una edició traduïda al portuguès.
—Estefania, gostaria que assinasse para a minha família.
El vaig signar el llibre com em demanava.
Allò em va pujar la moral, si vaig poder narrar sobre aquesta illa quan encara no la coneixia, podria escriure qualsevol cosa.
Gairebé estic acabant la novel·la. No, no té res a veure amb les Açores.
Me'n torno a Barcelona. He desitjat a l'Heitor, molta sort en la seva gesta atlètica.



Pseudònim
Estefania Guerra