Good game

Un matí, es va sentir una forta explosió i un seguit de números aparegueren al cel de la ciutat: 00:00:00. Primer, aquests van incrementar ràpidament, com si estiguessin buscant el número exacte entre la gran quantitat de números disponibles –una infinitat, realment–. Això, fins a arribar al 72:00:00. No cal dir que aquests números eren d’unes dimensions gargantuesques. Semblaven fets de núvol però no eren núvols, semblaven fets de pedra, però no eren de pedra, i semblaven matèria física, però tampoc ho eren. Tot el món va aguantar la respiració, molts intuïen el seu significat, però encara guardaven un xic d’esperança. Fins que, amb un sobtat soroll terrorífic enmig d’un silenci abrumador, va començar el compte enrere que tothom temia tant. Era el nombre d’hores, minuts i segons abans de l’últim moment. Havia arribat la fi del món.

Uns murmuris que després es feren bramuls i, més tard, crits, es propagaren per tots els pobles i ciutats del món. Les finestres s’obrien de bat a bat enmig de crits de terror, i la gent sortia al balcó amb cara incrèdula entre plors, d’altres s’agenollaven resant per la seva ànima. Tothom sortia de les seves cases i corrien pel carrer: sentien tots la necessitat de moure’s, de fer alguna cosa, la que fos, per tal d’aprofitar aquestes 71 hores, 59 minuts i 15 segons que quedaven –13 segons menys el temps d’acabar de llegir aquesta frase –. Una dona esclafí en plors sense cessar de repetir entre sanglots: “ho sabia, sabia que havia d’acabar així, sense anar a missa, pressentia que això acabaria així”. I què li podia dir la seva parella per consolar-la, si ell també s’havia posat a plorar com un nen? I no eren els únics. Només dos vells eixerits se n’anaven contents com el Papa:
–La cosa s’acaba per als espavilats! –exclamaven alegrement–. Ara ja no us feu més els espavilats, veritat? Ara els llestos som nosaltres! –deien rient –. Nosaltres, que sempre hem sigut motiu de burla, estúpids creients, que dèieu... ara veurem qui són els espavilats!
Alguns van voler respondre-li, recordar-li que encara no s’havia acabat el tema, que els hi quedava temps per redimir-se. Però es van veure interromputs per un soroll aclaparador mental: “ding...dong!”. Just havien passat quinze minuts i, com si fos un campanar, va sonar el so indicatiu pertinent. A partir d’aquí, per cada hora de les 71h restants sonarien tots els quarts que quedaven. Aquest soroll immens ressonava a les ments de la gent, i no era possible escapar-se’n. A qualsevol punt de la terra se sentia el so per igual: uns precisos i exactes 31,415926535 decibels. Al principi, tothom ho va trobar curiós, divertit fins i tot, veient-ho com una coincidència absurda que produïa justament l’efecte contrari: llevar importància a una cosa que, sense dubte, valorarem que és de màxima seriositat. Però aquest so constant i precís, sempre del mateix nivell de sonoritat i sonant a l’hora exacta, ni un segon més ni menys, va produir ràpidament un efecte que no es pot qualificar altrament que com una bogeria col·lectiva generalitzada. El so estrident recordava a tothom que ja faltava un quart d’hora menys per al moment fatídic, i tothom va començar a revalorar com passava les seves hores restants.
Els despatxos es van buidar, els centres comercials es van convertir en deserts i en unes hores els supermercats van exhaurir totes les seves existències. Tothom volia preparar dinars i sopars sumptuosos per passar els últims dies entre familiars i bons amics. Els veïns que es trobaven a l’ascensor ja no guardaven un silenci incòmode, però s’abraçaven i es deien coses boniques, i molts pobles i barris van organitzar unes festes populars gegantines i improvisades. La gent mostrava la necessitat de ballar i de passar temps junts, buscaven reconfort entre la solidaritat popular. Ningú es va quedar sol en aquests últims moments, i l’organització de classe que no es va poder realitzar completament durant la llarga durada de la humanitat, es va dur a terme durant aquestes últimes hores. De l’altre extrem de l’espectre social, la classe burgesa va conèixer, probablement per primera vegada, la solitud extrema. Els seus treballadors, cuiners i xofers no es van presentar a treballar. Es van veure obligats a cuinar per ells mateixos, a conduir i espavilar-se com qualsevol. Bé van provar proposar sumes elevades de diners als seus antics empleats, recordant els vincles amistosos que tenien, però van veure que, a mesura que el compte celestial disminuïa, també ho feia exponencialment el poder social dels diners.
Entre tot això, no hem parlat de les reaccions internacionals. A una cimera extraordinària van reunir-se els grans dirigents polítics i econòmics del planeta, però pocs van ser els que van assistir-hi, alguns preferien passar el temps d’una altra manera. Van decidir posar tots els recursos disponibles a les mans de les més sàvies i importants autoritats científiques, esperant que trobessin una solució per posar fi o, si més no, retardar, aquest rellotge fatídic. Però molts ja no treballaven, car per cada minut que passava els diners i els al·licients per treballar es feien cada vegada més minsos. Alguns que no podien evitar un repte científic van posar-se a rumiar, investigar i experimentar, però, com era d’esperar, no van trobar cap resposta ni indicació del resultat quan el compte enrere arribés a zero. I així, finalment, es van resignar al final esperat. Alguns polítics van preparar un discurs solemne i institucional, entre els quals passarà probablement a la història el del President de l’Uzbekistan que, si fos en algun altre moment, probablement li hauria valgut la nominació al Premi Nobel de Literatura.
Entre totes aquestes reaccions també comptem amb les dels principals líders religiosos. Certament, aquest final del món no era com el que s’esperaven ni com el que, suposadament, tenien escrit. Però era un final igualment. Una gran multitud es va arreplegar als principals llocs religiosos i, a les principals ciutats occidentals de tradició més catòlica, van muntar uns confessionaris mòbils i eficients, resultat de la demanda creixent per confessar-se. Es van crear unes cues gegantines i tothom, petit o gran, acceptava hores de cua per poder tenir l’oportunitat de confessar-s’hi. No tots eren creients, i de fet la majoria no ho eren. Però, per si de cas, o per pressió social, acabaven fent cua igualment. Alguns capellans més llestos van desaparèixer, probablement segrestats o directament acaparats per les màximes autoritats polítiques i autoritàries. Semblava estrany, però els diners encara conservaven meravellosament un cert prestigi entre el cercle religiós, encara que es tractés de la fi del món –per a ells, la tradició centenària de cerca d’opulència era més fort que l’apocalipsi.

De tot aquest show terrenal en sortiren algunes històries curioses i divertides. L’una, la d’un capellà local, conegut per la seva bondat i ingenuïtat, que va confessar a totes les persones del seu reclòs municipi. Dia i nit, va confessar i confessar, sense descans ni pausa, fins a adonar-se’n, a l’últim moment, que ningú l’havia confessat a ell. Un altre, la d’un home que va passar l’últim dia a la Casa Blanca: s’hi va acostar caminant, i va entrar com si entrés a casa seva. I, realment, no hi havia ningú per parar-li els peus: tothom estava entre els seus familiars. Va passar el seu últim moment al despatx oval, gaudint de la il·lusió del poder. Finalment, els últims moments de dos famosos jugadors d’escacs, el rus Perdiet i el català Ignasius, rivals incondicionals, que van passar les últimes hores en una èpica partida al bell mig de la plaça roja de Moscou. Allà, van deixar parlar les peces del tauler, expressant molt més del que haurien pogut fer amb paraules el respecte mutu que tenien l’un per l’altre.
Però no tenim temps en aquest conte de parlar de totes les insòlites, curioses i boniques històries dels últims moment d’aquest món, i a mesura que anem avançant i que el lector va llegint, també va disminuint el compte enrere celestial. De fet, ja queda poc abans del final, i no hem pogut descriure l’últim quart de la humanitat que ja ha sonat. Ja som als últims minuts terrenals. Aquests van ser silenciosos: ja no se sentien els crits i plors inicials, i la gent ja no corria ni ballava. Molts continuaven al carrer o al balcó, abraçats o aguantats de les mans i fitant conjuntament el cel, alguns amb els ulls oberts, la major part amb els ulls tancats. A diferència del que van preveure els líders religiosos i les santes escriptures, al final del compte enrere no hi va haver una apocalipsi descomunal. No van caure meteorits ni diluvis, no es van obrir les portes de l’infern, i no va sortir el llop gegantí Fenrir per menjar-se el sol –quina imaginació, aquests víkings–. No, res de tot això. Simplement, al lloc dels números celestials, van aparèixer dues lletres: GG. Això va crear incomprensió entre la major part, però alguns es van mirar entre ells –molts amb pintes de frikis i gamers– i van somriure tímidament, car aquests sabien el significat real d’aquestes dues lletres celestials. Ells també les havien usat extensament durant la seva vida en línia.

Els primers a desaparèixer van ser els insectes, però ningú se’n va adonar de tan petits que són. Els van seguir la resta dels animals per ordre de complexitat: primer els més petits peixos, seguits dels més petits ocells i animals terrestres. Van seguir lleons, girafes, ornitorrincs, ocapis, narvals, peresosos, estruços, flamencs i tota la resta d’animals, sense importar l’absurditat del seu nom, acabant pels ximpanzés. Quan aquests van desaparèixer, va ser el torn dels humans, que van començar a desaparèixer deixant caure a terra la seva roba i pertinences que portaven. Van començar pels nadons, seguits dels nens i, finalment, els adults. Entre aquests, els últims a desaparèixer van ser el Perdiet i l’Ignasius que si no estiguessin tan submergits en les diverses tàctiques i calculacions de la seva partida, haurien tingut el plaer de descobrir que eren els humans més complexos. Però no van ser els últims éssers vius a desaparèixer. Després dels humans va ser el torn de les balenes. I quan ja no en quedaven, va ser el torn d’un ésser subaquàtic que vivia en les profunditats més fosques de l’oceà Pacífic i que, per a aquest conte, no esmentarem i deixarem en l’anonimat que tant ha buscat durant la seva mil·lenària existència. En desaparèixer tots els éssers vius va ser el torn de les plantes: de les més petites flors al més gran i centenari baobab. I després de les plantes, va ser el torn de les coses: des de la matèria de més recent creació a la més antiga. I així, fins que només va quedar solitàriament el nucli de la terra, totalment buit. I, sense soroll, també va desaparèixer. Només quedaven les immenses dues lletres: GG. I, en desaparèixer, només va restar una pantalla completament negra.

Ben lluny, unes quantes dimensions més –no ens posarem a contar-les, però com a mínim una menys que el narrador, i una més que el lector–, un ésser de color policromàtic amb un cos gelatinós i un centre negrós, que feia pensar que tenia ben bé un forat negre com a melic, va apagar el seu ordinador quàntic –també d’unes quantes dimensions més que el lector però una menys que el narrador–. Es va estirar, o més aviat el seu cos va prendre una forma allargada que feia pensar que estigués estirat, i va fitar el cel –que no descriurem aquí, ja que us seria, amb les vostres tres dimensions, impossible d’imaginar–. Va reflexionar sobre els errors de la seva partida: què havia fet malament? En quin moment havia perdut el control? Quin objectiu havia fallat? Va pensar en les coses que podia millorar, va decidir que faria una curta migdiada –que, en temps terrenal, equivaldria a uns quants mil·lennis– i, en despertar-se, començaria una nova partida. Estava decidit que, ara, provaria d’arribar com a mínim al 3.000 DC.