Galenus

El doctor Vila juga amb el mòbil mentre espera que arribi la propera visita.
Té 65 anys i és feliç treballant tres tardes per setmana a la seva consulta al barri de la Verneda.
Els matins a l’hospital són força interessants, però tanta burocràcia l’aclapara i li fa perdre un temps preciós que podria aprofitar visitant més malalts i alleugerint les llistes d’espera.
Treballar a casa és una altra cosa, tothom el coneix i ningú controla el temps que gasta parlant amb els seus pacients, ell sap que escoltant la gent aconsegueix la meitat dels diagnòstics i l’altra meitat són coneixements i sentit comú.
Últimament les visites són menys abundants, la crisi econòmica, les abundants policlíniques i sobretot aquesta tristor que inunda el país fa que tingui menys clientela.
Dring, dong!
-Passa Marta, com estàs avui?
-Molt millor Dr. Vila, ja no tinc basques i tolero millor el menjar.
Després de l’exploració i alguns canvis en la medicació, la conversa va derivar per altres camins.
Al final del dia, camí de casa, el doctor va pensant en la Marta, va ser una de les seves primeres pacients i ara tota la seva ciència no serveix per evitar-li la mort. La Marta es marceix a poc a poc, ja no lluita com al principi de la malaltia i encara tenia esperances de vèncer el càncer. Però ell no vol tirar la tovallola, sap d’un tractament experimental que està funcionant prou bé en el seu hospital i decideix que demà la trucarà i sense fer-li falses promeses li suggerirà, no, no, l’obligarà, que per això és el seu metge, a començar la teràpia i qui sap què passarà.
La seva professió es basa en no perdre mai l’esper, la confiança, la fe, l’afany. Mai deixarà de creure en la ciència ni tampoc en les variables aleatòries que fan possible la victòria quan ningú ja l’espera. Per això es va fer metge!

Sofia Barbal