Cercador


Llista categories

Gairebé com a "Melancolia" (Lars von Trier, 2011). [temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
En treballar a l’Agència Espacial Europea, n’estava més ben informat que els ciutadans corrents. Va ser dels primers a assabentar-se que s’havia localitzat un planeta interestel·lar més enllà del sistema solar. Dos mesos després no hi havia cap dubte que s’estava aproximant, probablement desviat de la seva trajectòria per l’atracció solar. Per l’alta velocitat estimada, no era previsible que fos capturat i acabés orbitant, però abans d’escapar encara seguiria apropant-se. Feia tres mesos que ja es disposava d’informació per assegurar que creuaria el pla de l’eclíptica justament sobre l’òrbita terrestre; no sols això sinó que la Terra seria allà quan passés. I no era un minúscul asteroide que es pogués fragmentar o desviar enviant-hi míssils, sinó una esfera rocosa de diàmetre vegada i mitja superior al nostre.

Afinant càlculs, es va determinar que no hi hauria col·lisió, com a "Melancolia", però el planeta errant passaria tan a prop que era més que probable que ens xuclés l’atmosfera, totalment o parcial. En quin grau podria esdevenir això no era qüestió baladí: si ens quedàvem sense atmosfera simplement rebentaríem; si la fuita era escassa, l’efecte, sobre una majoria de població assentada al nivell del mar, seria com si la traslladessin a Ciutat de Mèxic. En situacions intermèdies, la adaptació dels humans a les baixíssimes pressions seria difícil i en última instància dependria dels individus. Però l’aprimament atmosfèric arrossegaria altres efectes perniciosos, com una major exposició a la radiació ultraviolada, per desaparició de la capa d’ozò; la baixada de temperatura, per reducció de l’efecte hivernacle; augmentant l’evaporació el nivell del mar disminuiria i els oceans es retreurien, augmentant la salinitat de l’aigua; entre això i la reducció de l’oxígen dissolt, la supervivencia de fauna i flora marítima estaria tan compromesa com la terrestre.

Impotents, les autoritats havien decidit no informar la gent sobre la gravetat de la situació, així que després de sopar molts pujaven al terrat per contemplar, enjogassats, el nouvingut, cada cop més gran. I aquella nit de lluna plena, que ell i pocs més sospitaven que seria l’última, el maleït lluïa com una segona Lluna, no lluny de la real.

Aquest relat ha estat presentat, fora de concurs, al Repte Clàssic DCCXLIII i consta de 350 paraules —cap d’elles,"vida"— segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

Afegir comentari
No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Joan Colom

500 Relats

1252 Comentaris

311144 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Afegir a preferits
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >