Fred de viure

Un relat de: Bonhomia

aquesta angoixa no em deixa respirar,
ni amb la música del vent,
ni amb el foc del sol lluent

no tinc forces per esperar,
el dia a dia goteja,
i seguirà l'endemà

selva de vidre i fusta,
de ciment i metall,
és el que és aquesta casa,
aquest reduït espai

ombres fosques m'amenacen
amb missatges de dolor.
l'escletxa és la mateixa i no marxa,
no es fa gran ni petita,
i la meva esperança adorm.

el pitjor de tot és que no hi ha resposta
per trobar el dia que brillarà,
que m'alliberarà de tot això

tremolo, tremolo,...
com la meva ànima i l'esperit,
amb aquesta feixuga i freda por

Comentaris

  • L'esperanca...[Ofensiu]
    N | 29-04-2006 | Valoració: 10

    és el que ens fa tirar endavant...i en aquesta poesia sembla que no hi hagi esperanca per res...espero que realment no sigui així. Un altre cop he trobat en les teves paraules una profunda tristor...un patiment sòlid...i tot i ser dur...m'encanta.
    Ho sento, no tinc "C" trencada en aquest teclat...
    Lexington és un poble típic dels Estats Units...que està a l'estat de Massachusetts...7 anyets sí...:)
    Un petó molt fort!!!

  • Por de viure[Ofensiu]
    filladelvent | 28-03-2006

    Acabo de veure que m'has comentat... gràcies per llegir-me, i sí, com tu dius, intento que la meva literatura no tingui límits i ser tant eclèctica com puc.

    Un començament força gràfic, amb imatges:

    aquesta angoixa no em deixa respirar,
    ni amb la música del vent,
    ni amb el foc del sol lluent


    Aquesta rima no m'acaba de fer el pes, la trobo un pèl artificiosa, queda poc natural; però el què i com ho dius m'agrada.

    no tinc forces per esperar,
    el dia a dia goteja,
    i seguirà l'endemà


    Aquesta estrofa (que continues fent que rimi) em recorda una mica a coses que ja he escrit de parets que empresonen; moltes coses he escrit que diuen això; i ara que hi penso, per atzars de la vida, poques estan publicades en aquesta web... ja arribarà.

    selva de vidre i fusta,
    de ciment i metall,
    és el que és aquesta casa,
    aquest reduït espai


    Aquesta estrofa potser un pèl massa llarga, però sé ben cert del que parles i això em fa renunciar a res que no sigui lloar aquestes paraules:

    ombres fosques m'amenacen
    amb missatges de dolor.
    l'escletxa és la mateixa i no marxa,
    no es fa gran ni petita,
    i la meva esperança adorm.


    M'agrada aquest final on acceptes la por immensa que t'aclapara; m'agrada per la humanitat i per la proximitat, també des d'un punt de vista molt personal, ja que sobre la por n'he parlat força... no sé si has llegit el meu poema "Por a quan no sou vosaltres".

    tremolo, tremolo,...
    com la meva ànima i l'esperit,
    amb aquesta feixuga i freda por


    Com últimament et dic, em repetiré amb la meva obsessió per la revisió en tots els sentits: t'ho recomano, que revisis la teva obra fins que creguis que és com tu realment la vols; només així podrem estar convençuts del que fem. I t'hi animo perquè la teva matèria prima em sembla excel·lent, i aquest poema en especial ha guanyat molt en la segona lectura que he fet.

    No sé si t'agrada Nacho Vegas... tinc intenció de publicar properament unes traduccions lliures que he fet d'un parell de cançons seves; potser no és gaire legítim de publicar-ho aquí, però em ve de gust. Si no el coneixes, te'l recomano, pensant en tu i en la teva obra crec que et pot agradar prou.

    Et llegiré.

    -Filladelvent-

  • Ze Pequeño | 22-03-2006

    el poema apareix fred, i gris, i sol.

    Reflecteix uns moments de desesperació i desconsol que posa la pell de gallina a l'ànima.

    Has deixat anar a cada paraula que has escrit un sentiment de tristor i soledat i angoixa que impressionen.

    Segueix escrivint, i treu tot allò que et negiteja vers a vers, mot a mot.

    Una abraçada.

    Salz.

  • escriu, escriu![Ofensiu]
    llu6na6 | 20-03-2006

    No deixis d'escriure.. A mi m'ajuda molt.

    També m'ajuda ,sortir a passejar per llocs diversos on em tranquilitzo i els pensaments i el dolor s'apaivaguen un poc.

    Passejar, caminar, sortir de les quatre parets, em retorna un poc la calma. I a tu?

    Cal descobrir allò que ens dóns energia i ens salva de nosaltres mateixos, oi Sergi?

    Aquí tens el desig fervent que t'arribi l'escalf intens de l'amor que t'envio.

    Una abraçada, Sergi!!

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513822 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.