Cercador
Final no feliç
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Final no feliç
Quan la fàbrica d’embotits va abocar mil litres de residus a la llera del riu, em vaig alçar en protesta: vaig reunir alguns veïns del poble i vam dirigir-nos a l’ACA, a l’ajuntament, a l’entitat ecologista, al Departament de Salut... Vam fer que els multessin i refessin allò que havien malmès.
Quan van arribar els delinqüents que atemorien les dones, vaig ajuntar les de l’Ateneu de la Dona, la regidoria d’igualtat, algunes sanitàries del CAP, les ja afectades per intents d’abusos, i vam estovar el jutge: els va tancar a presó. Els mossos no s’ho creien. Feia anys que els anaven al darrere i no havien aconseguit mai que la justícia fes justícia.
Quan era insostenible arribar a engegar la calefacció pel preu abusiu de les elèctriques, vaig esforçar-me a trobar una empresa que va oferir preus molt competitius per l’energia fotovoltaica. Feia goig veure molts masos amb les teulades ocupades per plaques solars capaces de mantenir els calers a les butxaques dels pagesos, no dels especuladors.
Quan aquella constructora va voler urbanitzar el barri de Monestir (un pulmó verd enmig del poble, amb petits horts urbans, un parc infantil i una font), vaig aplegar els afectats i propietaris, i vam recular la devastació d’aquell indret que només hagués afavorit els promotors i alguns membres del consistori. Ara Monestir té la protecció indiscutible del pla d’ordenació.
En acabat, els dels d’embotits em van ruixar el jardí amb residus orgànics. Els delinqüents van destrossar el meu habitatge de forma impune. Els que es van instal·lar plaques fotovoltaiques m’increpen: l’energia excedent la cobren a preu més baix del pactat inicialment, com si el preu el fixés jo. Finalment, els veïns de Monestir es penedeixen de no haver fet negoci “amb els temps que corren” diuen.
Si la meva vida fos una pel·lícula, caldria capgirar el final per a perpetuar la idea que els líders que vetllen pel bé comú tenen la recompensa d’un final feliç amb reconeixement de tothom. Res més lluny de la realitat.
Pseudònim
Paula Argemí
Quan la fàbrica d’embotits va abocar mil litres de residus a la llera del riu, em vaig alçar en protesta: vaig reunir alguns veïns del poble i vam dirigir-nos a l’ACA, a l’ajuntament, a l’entitat ecologista, al Departament de Salut... Vam fer que els multessin i refessin allò que havien malmès.
Quan van arribar els delinqüents que atemorien les dones, vaig ajuntar les de l’Ateneu de la Dona, la regidoria d’igualtat, algunes sanitàries del CAP, les ja afectades per intents d’abusos, i vam estovar el jutge: els va tancar a presó. Els mossos no s’ho creien. Feia anys que els anaven al darrere i no havien aconseguit mai que la justícia fes justícia.
Quan era insostenible arribar a engegar la calefacció pel preu abusiu de les elèctriques, vaig esforçar-me a trobar una empresa que va oferir preus molt competitius per l’energia fotovoltaica. Feia goig veure molts masos amb les teulades ocupades per plaques solars capaces de mantenir els calers a les butxaques dels pagesos, no dels especuladors.
Quan aquella constructora va voler urbanitzar el barri de Monestir (un pulmó verd enmig del poble, amb petits horts urbans, un parc infantil i una font), vaig aplegar els afectats i propietaris, i vam recular la devastació d’aquell indret que només hagués afavorit els promotors i alguns membres del consistori. Ara Monestir té la protecció indiscutible del pla d’ordenació.
En acabat, els dels d’embotits em van ruixar el jardí amb residus orgànics. Els delinqüents van destrossar el meu habitatge de forma impune. Els que es van instal·lar plaques fotovoltaiques m’increpen: l’energia excedent la cobren a preu més baix del pactat inicialment, com si el preu el fixés jo. Finalment, els veïns de Monestir es penedeixen de no haver fet negoci “amb els temps que corren” diuen.
Si la meva vida fos una pel·lícula, caldria capgirar el final per a perpetuar la idea que els líders que vetllen pel bé comú tenen la recompensa d’un final feliç amb reconeixement de tothom. Res més lluny de la realitat.
Pseudònim
Paula Argemí
Comentaris
-
Els residus orgànics. [Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 02-05-2022
Bona proposta per a un relat que reeixies com a líder. De principi a la fi, m'ha impressionat molt. Les plaques "fotovoltaiques" són el protagonista de tot el relat.
Enhorabona i sort.
Cordialment. -
Activisme[Ofensiu]Prou bé | 02-05-2022
És clar que no sempre va com relates, amb venjances extremes. Encara que, el reconeixement a la generositat dels que es mouen pel bé dels altres, no sempre és proporcional. A no ser que la fama vingui dels mitjans de comunicació.
És un bon relat que fa pensar, però no desistir de l'activisme social.
M'ha agradat la varietat de d'exemples...
Sort
Amb total cordialitat -
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 02-05-2022
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Gràcies per participar.
Comissió XII Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!