Fills del plor

Un relat de: deòmises

Avui que sento vergonya del que só
Quan la crueltat escorxa la innocència
I és gosada d'implorar perdó i clemència,
Voldria amagar-me en la fosca foscor;

Avui que el món, per la depravada herència
Del cervell humà, clou els ulls al demà
Per no veure la pimícia que durà,
Voldria venerar la fràgil hortènsia.

Avui que la sang pot convertir-se en gel
I em sento observat per Déu des del cel,
Com qui veu l'atrocitat i no s'immuta,

Còmplice culpable del vergonyós crim,
Maleeixo el teu nom, esqueix de Caïm,
I escupo, amb ímpetu, el teu nom...

Comentaris

  • NOTA per al lector[Ofensiu]
    deòmises | 29-04-2008

    Falten tres síl·labes per a completar el sonet. No és puta, com diu Autobahn. Sinó un insult cap al pederasta.

    A part, no em poso en la pell del violador/abusador, sinó en la pell de qualsevol home que pugui escoltar, llegir o veure la notícia sobre una violació o abús de menors. Personalment, aquest poema va ser escrit en ple estat de xoc en saber una d'aquestes tristes notícies. Cosa que em va fer avergonyir de ser home.

    gràcies per les vostres lectures i gràcies Autobahn per demanar un aclariment.

    d.

  • ostres...[Ofensiu]
    Autobahn | 29-04-2008

    ...no serà "puta"?
    No sé si és el que cercaves però -digue'm si us plau si l'he llegit malament-: t'has ficat dins la pell del violador?
    Déu meu, què bèstia...
    Justament avui, que a les notícies i als diaris parlen d'aquell home austríac, que ha escampat tant de desori a mitja família. Quin horror!
    Aclara'm el dubte, si us plau. Tal com l'entés té una força increible, fa venir calfreds.

    Florenci

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306050 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978