Feina al vaixell

Allí em trobava, al port esperant que aquest magnífic exemplar de la enginyeria humana partís cap al seu destí. Era un destí programat, però agradava pensar que viatjava cap a un lloc incert. Una mena d'aventura plena d'emocions i perills. Però no seria així, havia sigut contractat per l'empresa marítima per a treballar al creuer netejant les instal·lacions i atenent a la gent que anava de vacances.
Vaig ascendir per la passarel·la que conduïa a l'interior del vaixell. Un sever mariner m'indica amb senyes la meua habitació, compartida amb quatre treballadors més, per a després donar-me un pal de fregar. En deixar el meu equipatge em vaig posar a netejar. No m'importava la meua feina, no considerava que utilitzar les mans per a guanyar diners i poder sobreviure fos una cosa de baixa qualitat, ben bé a la inversa, considera que la feina ben feta era un orgull per a qui l'exercia. Els dies passaren i en mig de crits i brutícia jo anava tirant endavant feliç. El vaixell partí. Estava ple de gent el vehicle marítim i va ser en aquell moment, observant per la barana quan la vaig veure a ella. Amb els seus cabells moguen-se a to amb el vent. Duia unes ulleres de Sol i anava carregada de maletes trontollant. Els dies anaven passant en mig de l'oceà i a cada segon lliure que tenia la buscava amb la mirada. Finalment ella detectà la meua presència en el moment en què esclatà una de les calderes. Trontollant tots dos caiguérem per la borda. L'explosió féu que una barca inflable caigues a prop nostre. S'inflà automàticament i els dos pujarem, però una inesperada ona ens llença ben lluny. Acabarem perduts tots dos en una illa deserta. Allí amb la solitud ens enamorarem i quan finalment vingueren a rescatar-nos ja érem oficialment parella. Sí, va ser un encert anar a treballar a aquell vaixell.


Raül Gay Pau