Faig el cor fort

He vist al meu ex al carrer.
Jo era asseguda a les escales de la biblioteca. És una que no ens queda a prop a cap dels dos i vaig voler fer veure que mirava el mòbil però era a la jaqueta que m’havia deixat a l’estació.
Hola, vida meva, li vaig dir quan va ser a prop.
Un cop vam viure junts durant treta anys així que em sentia justificada dir-li així.
Vida? Quina vida? Em diu ell.
Com que no m’agrada el conflicte no li dic res més. S’asseu al meu costat i m’ofereix un cigarret.
L’accepto però el llenço al carrer i cau dins d’una claveguera. Ell s’encén el seu i es guarda el foc a la butxaca de l’americana.
On vas tant arreglat?
Fa una pipada llarga, treu el fum i estossega. Em mira i diu:
Feina. Treballo aquí al costat.
Trenta anys intentant que trobés una feina i tan bon punt ho deixem, se’n busca una.
Què n’és de tu? Em pregunta.
Li agafo la seva cigarreta i l’imito. Faig una pipada més llarga per pensar-hi.
He estat construint murs de pedra entre la gent que conec i jo. Hi ha molt de temps entre saber i explicar, així que la majoria s’assabenten del meu estat pel silenci.
He decidit deixar de fumar, li dic en comptes, col·locant-li la cigarreta entre els dits de la mà.
Sense preguntar-li, m’explica tot allò tant emocionant de la seva feina.
No sabia que m’arribés a agradar tant la responsabilitat que requereix treballar en aquesta oficina, em diu.
Faig el cor fort i m’imagino que em parla de tot allò que no li agrada fer. De totes les hores que encara es passa estirat al sofà els caps de setmana. Que mai ha volgut ni voldrà ser pare. Que vaig fer bé en deixar-lo marxar perquè ara és més feliç que abans.
Jo també, li dic.
Fos el que fos el que m’hagi dit, jo també.
M’aixeco.
He de tornar els llibres, li dic. Tinc un munt de coses per avui.
Ens diem adéu i, quan m’allunyo, ell no es gira per mirar-me.
La porta de la biblioteca és famosa per ser la més antiga de totes. Pesa moltíssim.
Avui la puc obrir amb una sola mà. I per assegurar-me, també ho he provat amb l’altra.

Nur Costa