Cercador
ESTIMADA MONTSERRAT
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Quan em pregunto què és l'esperança, recordo una carta que em va enviar el meu pare, des de Mèxic, per l'any 1960, què més o menys deia així:
Estimada Montserrat,
Jo tinc dues Montserrats per enyorar. Tu, i les muntanyes de Montserrat. I ara, sobre la Mare de Déu de Montserrat, vull explicar-te un fet que hem passà quan vivia a un poble d’aquí, que en diuen Pànuco. Aquest poblet és molt lluny de tot, i la gent d'aquell poblet no sabien per on parava ni Catalunya ni Montserrat.
Un dia passava per la plaça Major del poble, què en diuen el Zòcalo, una placeta plena de palmeres llargues i primes com un fil, que quan fa vent, s'ageuen tant que sembla que vulguin besar el terre, i en un recó, a l’ombra, vaig veure un indi que venia sants i estampes. Per casualitat, vaig donar-li una mirada, i quina no fou la meva sorpresa, quan entremig d’una pila de postals, en vaig veure una de la Verge de Montserrat. Qui sap com li havia arribat a les seves mans.. Ni ell ho sabia... Vaig agafar-la i la vaig mirar. I amb del fi d’esbrinar d’on l’havia tret li vaig dir: ¿Que virgen es ésta? I l’indiet amb ganes de vendre em va respondre: Pues mire usted, señor – es una Virgen que hace muchos años pasó por aquí, y andaba con muchos hijos y todos músicos. Volia dir els escolanets. Pero cómpremela señor – Li vaig donar el doble del que em demanava i l'home es quedà com si hagués vist passar un miracle, com també un miracle vaig considerar jo, trobar la Verge de Montserrat en aquelles terres inhòspìtes.
Recordo aquella estrofa del Virolai que diu:
Doneu consol a qui la Patria enyora
Sens veure mai els cims de Montserrat
En terra o mar oiu a qui us implora
Torneu a Déu els cors que l’han deixat
El que m'ajuda a viure, en un lloc que no és el meu, és l'esperança de tornar ben aviat a la meva patria i poder abraçar-te a tu i a qui més estimo.
Poc temps desprès de rebre aquelles lletres, ens van comunicar que havia mort d'un accident.
(Pseudònim: Maria Valentí)
Estimada Montserrat,
Jo tinc dues Montserrats per enyorar. Tu, i les muntanyes de Montserrat. I ara, sobre la Mare de Déu de Montserrat, vull explicar-te un fet que hem passà quan vivia a un poble d’aquí, que en diuen Pànuco. Aquest poblet és molt lluny de tot, i la gent d'aquell poblet no sabien per on parava ni Catalunya ni Montserrat.
Un dia passava per la plaça Major del poble, què en diuen el Zòcalo, una placeta plena de palmeres llargues i primes com un fil, que quan fa vent, s'ageuen tant que sembla que vulguin besar el terre, i en un recó, a l’ombra, vaig veure un indi que venia sants i estampes. Per casualitat, vaig donar-li una mirada, i quina no fou la meva sorpresa, quan entremig d’una pila de postals, en vaig veure una de la Verge de Montserrat. Qui sap com li havia arribat a les seves mans.. Ni ell ho sabia... Vaig agafar-la i la vaig mirar. I amb del fi d’esbrinar d’on l’havia tret li vaig dir: ¿Que virgen es ésta? I l’indiet amb ganes de vendre em va respondre: Pues mire usted, señor – es una Virgen que hace muchos años pasó por aquí, y andaba con muchos hijos y todos músicos. Volia dir els escolanets. Pero cómpremela señor – Li vaig donar el doble del que em demanava i l'home es quedà com si hagués vist passar un miracle, com també un miracle vaig considerar jo, trobar la Verge de Montserrat en aquelles terres inhòspìtes.
Recordo aquella estrofa del Virolai que diu:
Doneu consol a qui la Patria enyora
Sens veure mai els cims de Montserrat
En terra o mar oiu a qui us implora
Torneu a Déu els cors que l’han deixat
El que m'ajuda a viure, en un lloc que no és el meu, és l'esperança de tornar ben aviat a la meva patria i poder abraçar-te a tu i a qui més estimo.
Poc temps desprès de rebre aquelles lletres, ens van comunicar que havia mort d'un accident.
(Pseudònim: Maria Valentí)
Comentaris
-
Rosa d'abril...[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 22-04-2018 | Valoració: 10
La fe en la verge de Montserrat mou muntanyes, fins i tot les granítiques columnes del massís dels escaladors. Llàstima que el final sigui infeliç, però en aquesta vida, tot s'acaba. Una abraçada.
Aleix
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!