Estacionats

Troben l’Emmanuel estès a terra. L’home mostra amb orgull una carta que ha rebut. Ha estat a l’oficina, ell un pobre home que no tenia una altra forma de viure que llevar-se cada matí a una hora, i anar-se’n a dormir a una altra i en el mig treballar. La veu es trenca amb l’escalfor d’un tros de manta que algú ha estès sota seu. L’Emmanuel encurioseix els homes i dones que, al seu costat, el miren i el protegeixen. Mireu quina carta perfectament doblegada, mireu quina cal·lígrafia. Diu l’Emmanuel entre sotracs de dolors. El traç de la “b” és increïblement harmònic. El lligam de la “b” amb la “i” és perfecta, el seguiment amb la “l” és d’una pulcritud fora de qualsevol dubte i en acabar la darrera “a” és d’una bellesa esfereïdora, i encara que entre paraula i paraula hi trobeu errors d’estil la complexitat és envejable i la perfecció increïble. Mentrestant la gent que embolcalla el pobre Emmanuel vol que el dolor no sigui tan intens. Calli, si us plau, li preguem que no es mogui, la sang li brolla, el nus que li han fet no podrà fer la feina sinó col·labora. L’Emmanuel no escolta. De fet és la carta dels reis que tothom escriuria, aquesta que els ensenyo. Mentrestant la gent continua explicant-se: hi ha hagut un accident, senyor, no es capfiqui. Vostè anava caminant distret... llegint... diu que una carta... i el conductor de l’autobús no ha pogut frenar. L’ambulància arribarà en uns minuts. Tingui l’esperança que tot anirà bé. L’Emmanuel està tranquil. Llisca els dits pel paper. Tard o d’hora haig de trobar qui ha escrit aquesta carta. Sigui com sigui acabaré esbrinant-ho. No cal perdre l’esperança. L’esperança és l‘última cosa que es perd. Però estic segur d’aquesta frase? Potser la vida... la vida serà l’última... L’Emmanuel tanca els ulls i espera. Hauria d’haver llegit la carta reposadament a casa i amb una bona tassa de cafè o de te o d’una infusió, qualsevol líquid digestiu per poder-se empassar totes les idees.

Xavier Marcet i Soler