Estable està inestable

Estable està l’inestable
S’havia adormit mentre escoltava el mirall, era hipnòtic i aterridor, acostumat als malsons i a la suor freda, el món real desapareixia i afloraven els trastorns, un espiral psicòtic que conduïa a una altra dimensió.
El mirall, objecte inanimat s’havia transformat en el seu pitjor confident, discutien dia i nit, era una mala influència, tenia pensaments molt intrusius i l’induïa a fer coses dolentes...
Intentava fugir de les seves veus però era impossible sempre l’atormentaven, a la dutxa, comprant el pa, estant amb els amics… era una creu, una tortura diària.
La melodia dels seus ulls discernia de la veritat i aquests anhelaven un altre estat, que era impossible arribar-hi mentalment.
Ell intentava controlar els seus impulsos, arrelava certa expectació per les seves al·lucinacions i amagava una tristesa profunda que poca gent sabia.
Li va costar superar-ho, anys de teràpia i fàrmacs però per a ell la millor medicina era l’amor i el suport dels seus, la gent que no hi entenia del tema li deien boig o maleït però els professionals deien que patia un desajust químic, el seu cervell l’havia fallat, va dir prou i va petar, se sentia decebut amb ell mateix, no ho podia evitar però sabia que no era culpa seva.
No s’amagava, no era un secret però tampoc una virtut, era un fet, un fet que li va capgirar la vida i ho va assumir d’una manera extraordinària, només ell sabia el que havia suportat, anys duríssims de patiment, mil intents de suïcidi...
Aquell mirall reflectia totes les inseguretats i pors que tenia i les convertia en algo “tangible”, en veus.



Pseudònim:
13 de Salem