Cercador
ESMA!
Un relat de: brins- Compartir:
Aquest matí d’ametllers florits, l’Ernest i la Roser es posen l’abric i la bufanda i surten al carrer amb delit. Plou i fa fred, però caminen sota la pluja amb forta empenta i ben agafadets de la mà: s’estimen. Comencen a parlar d'un munt de projectes, del curset d’anglès que ell aviat començarà, de les classes d'informàtica d'ella, del formidable viatge a l’estranger que pensen fer aquest estiu...i al cap de poca estona arriben a l’hospital on els ha d'atendre el doctor Ferrer, l’oncòleg que porta l’Ernest des de fa un any.
En entrar a la sala d’espera, recorden amb tristesa el dia en què s’assabentaren que ell tenia una greu malaltia. Rememoren la sotragada de la notícia, i remembren, també, el pou fosc on van caure durant molt de temps, però de sobte s'adonen que aquella aflicció els és perjudicial i tornen a emplenar d’esma el cor; aixequen l'ànim. Reemprenen la conversa que havien interromput i altra vegada parlen de bells projectes. Saben que el metge els cridarà aviat i desconeixen quin serà el resultat de l'analítica, però no volen ser pessimistes ni romandre decaiguts, són conscients que han de continuar lluitant contra la malaltia amb la millor arma que posseeixen: la il·lusió de viure!
Tanquen els ulls a la foscúria, claven la mirada en una finestra de llum, i tornen a teixir un futur amb estels de colors; tasten, com nuvis delerosos, la mel del temps que els resta i eixuguen les llàgrimes amb un vent molt fi d’esperança.
Comentaris
-
S’ha de mirar més enllà...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 14-06-2013 | Valoració: 10
S’ha de mirar més enllà.
El tercer paràgraf, ple d’esperança, ple d’il•lusió, mirant el futur —el que quedi—, tanca el relat amb els ulls clucs però amb la mirada interna ben oberta...
—Joan—
-
Esperança... [Ofensiu]Eloi Miró | 01-04-2013 | Valoració: 10
Esperança... l’última cosa que s’ha de perdre. Perquè quan es dóna tot per perdut és quan ens ensorrem. Per pròpia experiència puc afirmar que després de passar un gran moment d’angoixa després és quan dins meu sento que el cor em diu: tampoc n’hi havia per tant!
Soc partidari que la vida et dóna moltíssimes possibilitats per tirar endavant i crec que som nosaltres mateixos que tanquem les portes que la vida mateixa ens obra...
Gràcies Brins (de nou)
una abraçada:
Eloi
-
Abans sí[Ofensiu]Nonna_Carme | 30-03-2013
que la paraula "càncer" era una sentència de mort D'ençà que el meu marit n'ha superat dos ( de pròstata i de pulmó) i el darrer ja fa cinc anys, l'esperança de futur és immensa.
Un relat tendre i vitalista.
Felicitats, estimada brins.
Una abraçada. -
Sala d'esperança[Ofensiu]franz appa | 29-03-2013
La gràcia d'aquest relat, la seva enorme efectivitat per desperar emocions i sentiments, és l'enquadrament: com s'ha seccionat el temps, els instants d'una conversa que en principi es contempla banal però que de seguida adquireix un significat enormement transcedent.
Ens diem mil cops, milions, carpe diem, però algunes sotragades ens ho fan sentir també a flor de pell, o encara més, sota la pell.
No és fàcil expressar-ho així, amb tan poques i precises paraules.
Carpe diem, doncs. Esma, que és un bon mot per dir-ho també. Una sala d'espera pot ser també una porta d'esperança. -
Emociona...[Ofensiu]Annalls | 13-03-2013
...el teu escrit! Prosa i poesia subtil es donen les mans, per involucrar-nos en els projectes dels dos enamorats, ens sentim feliços, decaiguts i amb proposi't de lluita,i viure mentre es pugui. Que es el que cal i l'únic que es pot fer.
Ma fet basarda llegir que es biogràfic!! Desitjo que tot surtis bé.
Anna
