Esgarriats

Temorosos de morir en terres forasteres s’aturen al marge d’un camí enfangat, D’un alè fres i humit es troben enmig d’una boira espessa i remullosa mentre els trabucs sonen cada cop, més llunyans. Per contra, els raucs de les panxes buides augmenten el volum. L’Henri i quatre companys jovencells tenen gana i por. Els van prometre una invasió fàcil i ràpid, que ajudarien a ampliar el territori francès, una tornada a casa aclamada i es troben vagarejant per una regió desconeguda.
Guiats per un repic somort de campanes, un toc de difunts, s’apropen al poble ignorant les recomanacions i la creu de terme invisible. El gebre els tenyeix les celles i serrells en trobar la primera casa. Amb la intenció de prendre menjar i fugir, els sorprèn la Maria. Vídua i mare d’un fill a l’altra banda d’aquella guerra exterminadora, els acull. També tenen una mare que plora, pensa oferint-los un plat d’escudella i una llesca de pa amb cansalada per treure’ls el ventre de pena. Fatigats, s’adormen ran la llar de foc. S’ajaça tranquil·la, no poden manllevar-li res més que la vida.
Es lleva a primera hora per arreplegar, amb sort, un ou d’aquelles gallines tan velles com ella mateixa. Els nois ja han partit i la boira segueix cobrint el seu minúscul món. Damunt la taula de la cuina, una moneda que poc li servirà.
Perduts enmig d’aquella cortina densa i freda, els gavatxos són atrapats pels somatents calafíns. Amb l’esperança de ser alliberats pels seus companys d’armes reciten en silenci “je vous salue Marie...”
La Maria es senya abans de pastar un altre pa i prega “Deu vos salve Maria...”
Per la carretera de les Maioles els francesos avancen cap a Igualada envoltats d’aquella maleïda boira, sense adonar-se que han perdut cinc joves de la seva companyia mig esbarriada.