El virtuós

Sóc el virtuós de la colla.

No ho presumeixo, és un fet. Els companys de la banda estan gelosos, sobretot el cabellut tatuat que es deleix per ser un artista, però és senzillament la veritat.

Ja sé que no veureu ben clar la diferència amb l’artista, però és fàcil: fem, més o menys, la mateixa tasca, però si ell poseeix la tècnica, jo tinc l’instint, o més aviat el geni innat. L’artista ha d’obrir els ulls, jo els puc cloure.

Coneixeu l’anècdota del carnisser d’en Zhuangzi, el filòsof taoista de l’antiga Xina? Pot retallar un bou sencer sense tocar ni un os ni una vena, sense tacar ni usar el ferro del seu ganivet. No està treballant, està ballant amb la fulla.

Jo sóc aquest ballarí.

Un virtuós és un artista fet esperit, un gripau esdevingut colibrí, una eruga tornada papallona.

L’artista prova de capturar la llum i empresonar-la a la seva tela, jo sóc el remolí que fa volar les fulles daurades dels faigs a la tardor, donant-les un últim goig abans de desaparèixer en l’anonimat de l’humus.

Naturalment, no aneu a contar-ho a l’artista, el pobre, en el seu univers mental, s’ha pintat a dalt dels altres, tots els altres, i no voldria destruir-li les il·lusions. És un company, però ell és, de fet, una il·lusió.

Un altre amic de la colla, que fa de paisatgista, em va dir una vegada: «jo sóc la roca mirant la mar» i jo li vaig contestar «jo sóc l’onada».

Ara, naturalment, us veig escèptics. Em preguntareu què faig en la vida, i que el pintor pot vendre els seus quadres, l’escultor les seves pedretes...i jo... Deixeu-me somriure...

No he escollit el carnisser taoista per atzar, perquè el ganivet és el meu pinzell, la fulla d’acer la meva poesia, els talls els meus versos.

I ara, ja veig aparèixer les primeres rufetes als vostres nassos. Esteu pensant, però quin ofici es pot exercir amb un tallant de metall? No seria un...

Tranquil, no és necessari del tot aquesta basarda naixent que puc albirar a les vostres cares, jo no exerceixo mai en públic. La discreció és la meva segona qualitat. No em veureu mai fer el pallasso en un carrer, seria vulgar, el «street art», que se’n diu ara. Ridícul.

Prefereixo sorprendre les meves víctimes al dematí, sota un bosc fosc, quan el sol gandul es fa esperar.

Silenciós i àgil com un gat salvatge, d’un bot els agafo al coll i en menys d’un tres i no res, la fulla ha efectuat amb una gràcia sublima el moviment mortal. El tall és net, ni una gota de sang. Les víctimes no han tingut el temps d’entendre el que els estava passant i quasi no han sentit res.

Si us plau, deixeu estar aquestes esgarrifances, em poseu nerviós. Mai no m’agafaran, mai no aniré a parar en alguna presó. Sóc el fill del vent i qui pot posar les mans sobre el follet? Ningú.

Us he dit que sóc un virtuós. La meva fulla crea art més enllà de l’art. Sóc el Mozart del degollador, el Vivaldi de l’acorador, el Händel del coltell...

El meu trinxet sobre la meva presa és com el cisell de Michelangelo sobre el marbre.

Per trobar les meves futures víctimes, també he d’excel·lir, però amb el temps, s’ha tornat una segona natura.

Les petjades de les meves víctimes no les llegeixo en el fang, les ensumo. No podeu imaginar-vos el plaer de flairar-les molt abans de veure-les. Són tan ingènues, mai no es malfien. Cada vegada.

A vegades em pregunto... viuen, són tan joves, fan goig i d’un cop, tot és acabat, i no han tingut el temps d’entendre ni de sentir allò que els passava...

Sóc el virtuós.

Sóc el millor boletaire de la colla.