El Sr. Ricardo

EL Sr. RICARDO

Quan era petita la meva idea d’extravagant es limitava als barrets de la família reial anglesa, perquè les atzagaiades del Carnestoltes no comptaven.
Precisament per això dels barrets, sense associar-ho a l’extravagància que no sabia ben bé que volia dir, em va fer enderiar amb el veí del primer. No sortia mai de casa sense cofar-se amb un xamberg negre que havia conegut millors temps.
Fins els meus cinc o sis anys encara hi havia homes que duien barret, especialment els que se les donaven de “senyors” i les seves dones, com és natural i per fer-hi joc, també. El gruix de la gent corrent, havia prescindit d’aquest complement. La gent corrent, com qui es disfressa, només es posava barret pels casaments. La majoria de dones feien més el pagès que altra cosa.
Deixo les costums d’aquells temps per tornar a parlar del veí del primer, el senyor Ricardo. Sí, així, en castellà, com es deia en l’adulterat català de llavors.
Era vell. Els veïns estaven convençuts que el Sr. Ricardo ja era allà quan encara posaven maons per fer parets.
Vivia sol i era molt reservat. La portera, li havia estirat que era un intel·lectual que freqüentava cercles artístics. Els ho vaig sentir comentar als de casa i això va arrodonir la meva idea del què era l’extravagància.
Ja de joveneta, en Ricardo i el seu barret, va deixar de cridar-me l’atenció. Havien aparegut els hippies! Allò sí que era la bomba.
Un dia, la portera va avisar a la urbana per dir que feia més de deu dies que el Sr. Ricardo no sortia de casa. Van venir i van forçar la porta del pis. Efectivament, en Ricardo era mort. El van trobar vestit, estirat a sobre el llit de matrimoni al costat d’un preciós vestit de festa amb uns guants llargs disposats a cada costat per simular uns braços. Vaig sentir que s’havia clenxinat els cabells i que amb una mà aguantava el xamberg damunt el pit.
Llavors no ho vaig pensar, però ara em pregunto si el suïcidi no és una horrible extravagància.