El somriure dels Càrpats

Després d'una nit moguda, no sabia si explicar-li al somiat aquell somnni tan estrany; si explicar-li que havia somiat que li explicava -confessava-, en una situació semblant a la de llavors, que durant la nit passada l'havia somiat i que al preguntar-li el somiat "què has somiat?", la somiant li responia atabalada que no l'havia pogut somiar propiament perquè Ell no es deixava somiar.
I li va repetir: "és que no et deixes somiar!". I aquí s'acabava aquell somni fugisser.

Evidentment, un somni tan peculiar i suggerent alhora només li hauria explicat en somnis, perquè no sabia què en pensaria el somiat, del seu somni somiador. Si és que li hagués pogut explicar en algun idioma universal o per telepatia...
I és que la veritat és que el somni no era més que un motlle, i la veritat -la veritat verdadera- una plastelina una mica massa enganxosa com per fer-ne una obra d'art.
Com la seducció. Un art perillós a mig camí entre l'evidència i la imaginació, destinat a contempladors disposats a conmoure's. I potser deixar de ser contempladors.

*

Així que no li va explicar el somni, però tampoc va fer falta. Amb mirades conversadores, cada vegada que es veien avançaven fitxes d'un joc que van començar el mateix dia que ella va començar a treballar per ell. I els jocs laborals no tenen garantia.

-Parles català?

-Poc.

(però la seva mirada deia tant)

Alimentaven la partida amb les interpretacions que aniaven entre mirada i mirada, i entre les carícies casuals que van anar florint rere la barra d'aquell bar fosc. Ple d'ulls cansats i dobles vides.
Secret i evidència alhora, no havia passat ni un mes i ja es regalaven l'un a l'altre sobre la taula on la mestressa dinava cada dia. La dona d'ell, tibada i cridanera, i el seu futur fill (tot just una protuberància enorme al seu ventre esfèric).

Es feien l'amor amb tot i a tot, i no semblaven existir límits ni rellotges en aquelles arrambades passionals, descontrolades. Una espiral de dependència amb un declivi vertiginós. Una centrifugadora d'energies i sentiments.

*

Quan no es veien tots dos tenien dubtes sobre allò que només els pertanyia a ells, però que podia afectar a tants d'altres. Pero si mai havien pensat parlar-ne, les carícies i les mirades s'hi interposaven; a vegades el simple timbre de la veu es convertia en una abraçada salvadora.
Mai cap dubte es va precedir d'un altre dubte, i d'aquesta manera oblidaven qualsevol pretext pel qual haurien hagut de deixar córrer aquella història.
Si calia, tancaven abans només per salvar-se l'un a l'altre. I es salvaven dia rere dia de les vides tristes i monòtones, dels passats obscurs i lents; de la circumstància senzilla.
El secret de la salvació, el secret; la salvació del secret, el secret. Però ja ho diuen que els que estan enamorats sovint s'enceguen.
I els que no ho estan tenen els ulls ben oberts.

*

La millor amiga d'ell no va tardar en adonar-se que aquella noia de faccions serenes i pell bruna havia fet estralls a la seva vida.
Els clients habituals, sempre buscant el gest inadequat, també sospitaven.

La seva dona estava tenint un embaràs complicat i cada vegada passava menys pel negoci, i això sovint feia que perdessin la noció dels seus rols a la feina. Cada vegada menys atents, reservaven aquest protocol només quan hi eren familiars i amics. I aquelles hores es feien eternes.

Tancaven més d'hora però plegaven més tard, embolcallats per la por de ser descoberts; però alhora els abrigava l'emoció, l'alliberació, l'afecte. Tot es convertia en electricitat i tendresa tot i que, al sortir, el carrer seguís igual de fred i de fosc com sempre.

Tanmateix estaven pletòrics, i això es notava en l'ambient. Tothom sabia que alguna cosa havia canviat i alguns fins i tot li havien dit que se'l veia més jove.
I més feliç.
I és que ell vivia de la frescor que desprenia aquella noia dels Càrpats, tan jove, tan serena, tan plena de misteri. Com un cactus remot enmig de la muntanya erma i deserta, que rampinava tota la humitat i la convertia en esclats d'estrelles fúcsies.

*

De qualsevol gest quotidià en feien rituals secrets, mostres d'afecte subliminals quan l'ambient era massa perillós. Ordien una tela de complicitats amb cada cosa que tocaven, sense saber que seria la mateixa manta que taparia aquell lapse de les seves vides per deixar-la en la foscor.

I quan no es veien durant uns dies, prometien estar en contacte a través de l'aigua i del vent.
A ella, ell li deia "la noia que estima l'aigua". Ella li hauria volgut dir que ell era "el vent que acaricia els préssecs encara verds de la terrassa, amb petons de menta". Al no ensortir-se'n, li somreia.
I és que somreia sempre, en tot moment: somreia als clients, somreia a la dona, somreia a la panxa de la dona, i somreia a la sogra. Somreia a les plantes i somreia a les llimones, i a la taula on dinava la dona també.
I quan el somriure era tot només per l'altre somriure, ell es fonia i es moria de ganes de fer-la somriure encara més. A la terrassa, a la cuina, a l'intimitat del bar a les fosques.
I somreien a l'aigua i somreien al vent, i es deixaven amarar d'aquella vitalitat regeneradora.

*

Paraules, rumors, xafarderies, sentències.
La gent parlava massa. La felicitat d'altri és malsanament envejable.

El somriure s'esquerdava sobre les faccions suaus de la noia dels Càrpats. Les ombres crepitaven pels seus llavis de sucre i escanyaven les entranyes del ventre, allà on el melic lliga desesperadament amb un nus la felicitat.


Es va acabar la temporada d'estiu i ella va marxar avall pel Mediterrani. El nen no tardaria en néixer i no es volia embolicar encara més. Aquella panxa enorme li produïa enveja i nàusees, la pell tersa d'aquella esferota era com un cop de fuet a la seva ànima entregada. Quan veia aquell globus terraqui ambulant (al voltant del qual orbitava l'atenció de tot ésser viu a un quilòmetre de radi), sovint els ulls se li enterbolien d'una amargor fins llavors desconeguda.

*

Van fer un pacte: només l'aigua i només el vent. I mai més res més.

Només aquell petit feix de paraules mudes rere el somriure tremolós de la noia dels Càrpats... que mesclat amb el marro de l'últim cafè, xiclets mastegats i cendra pestilent, va anar a parar a les deixalles.

I mai més res més...