El somriure dels Càrpats

Un relat de: quetzcoatl

Després d'una nit moguda, no sabia si explicar-li al somiat aquell somnni tan estrany; si explicar-li que havia somiat que li explicava -confessava-, en una situació semblant a la de llavors, que durant la nit passada l'havia somiat i que al preguntar-li el somiat "què has somiat?", la somiant li responia atabalada que no l'havia pogut somiar propiament perquè Ell no es deixava somiar.
I li va repetir: "és que no et deixes somiar!". I aquí s'acabava aquell somni fugisser.

Evidentment, un somni tan peculiar i suggerent alhora només li hauria explicat en somnis, perquè no sabia què en pensaria el somiat, del seu somni somiador. Si és que li hagués pogut explicar en algun idioma universal o per telepatia...
I és que la veritat és que el somni no era més que un motlle, i la veritat -la veritat verdadera- una plastelina una mica massa enganxosa com per fer-ne una obra d'art.
Com la seducció. Un art perillós a mig camí entre l'evidència i la imaginació, destinat a contempladors disposats a conmoure's. I potser deixar de ser contempladors.

*

Així que no li va explicar el somni, però tampoc va fer falta. Amb mirades conversadores, cada vegada que es veien avançaven fitxes d'un joc que van començar el mateix dia que ella va començar a treballar per ell. I els jocs laborals no tenen garantia.

-Parles català?

-Poc.

(però la seva mirada deia tant)

Alimentaven la partida amb les interpretacions que aniaven entre mirada i mirada, i entre les carícies casuals que van anar florint rere la barra d'aquell bar fosc. Ple d'ulls cansats i dobles vides.
Secret i evidència alhora, no havia passat ni un mes i ja es regalaven l'un a l'altre sobre la taula on la mestressa dinava cada dia. La dona d'ell, tibada i cridanera, i el seu futur fill (tot just una protuberància enorme al seu ventre esfèric).

Es feien l'amor amb tot i a tot, i no semblaven existir límits ni rellotges en aquelles arrambades passionals, descontrolades. Una espiral de dependència amb un declivi vertiginós. Una centrifugadora d'energies i sentiments.

*

Quan no es veien tots dos tenien dubtes sobre allò que només els pertanyia a ells, però que podia afectar a tants d'altres. Pero si mai havien pensat parlar-ne, les carícies i les mirades s'hi interposaven; a vegades el simple timbre de la veu es convertia en una abraçada salvadora.
Mai cap dubte es va precedir d'un altre dubte, i d'aquesta manera oblidaven qualsevol pretext pel qual haurien hagut de deixar córrer aquella història.
Si calia, tancaven abans només per salvar-se l'un a l'altre. I es salvaven dia rere dia de les vides tristes i monòtones, dels passats obscurs i lents; de la circumstància senzilla.
El secret de la salvació, el secret; la salvació del secret, el secret. Però ja ho diuen que els que estan enamorats sovint s'enceguen.
I els que no ho estan tenen els ulls ben oberts.

*

La millor amiga d'ell no va tardar en adonar-se que aquella noia de faccions serenes i pell bruna havia fet estralls a la seva vida.
Els clients habituals, sempre buscant el gest inadequat, també sospitaven.

La seva dona estava tenint un embaràs complicat i cada vegada passava menys pel negoci, i això sovint feia que perdessin la noció dels seus rols a la feina. Cada vegada menys atents, reservaven aquest protocol només quan hi eren familiars i amics. I aquelles hores es feien eternes.

Tancaven més d'hora però plegaven més tard, embolcallats per la por de ser descoberts; però alhora els abrigava l'emoció, l'alliberació, l'afecte. Tot es convertia en electricitat i tendresa tot i que, al sortir, el carrer seguís igual de fred i de fosc com sempre.

Tanmateix estaven pletòrics, i això es notava en l'ambient. Tothom sabia que alguna cosa havia canviat i alguns fins i tot li havien dit que se'l veia més jove.
I més feliç.
I és que ell vivia de la frescor que desprenia aquella noia dels Càrpats, tan jove, tan serena, tan plena de misteri. Com un cactus remot enmig de la muntanya erma i deserta, que rampinava tota la humitat i la convertia en esclats d'estrelles fúcsies.

*

De qualsevol gest quotidià en feien rituals secrets, mostres d'afecte subliminals quan l'ambient era massa perillós. Ordien una tela de complicitats amb cada cosa que tocaven, sense saber que seria la mateixa manta que taparia aquell lapse de les seves vides per deixar-la en la foscor.

I quan no es veien durant uns dies, prometien estar en contacte a través de l'aigua i del vent.
A ella, ell li deia "la noia que estima l'aigua". Ella li hauria volgut dir que ell era "el vent que acaricia els préssecs encara verds de la terrassa, amb petons de menta". Al no ensortir-se'n, li somreia.
I és que somreia sempre, en tot moment: somreia als clients, somreia a la dona, somreia a la panxa de la dona, i somreia a la sogra. Somreia a les plantes i somreia a les llimones, i a la taula on dinava la dona també.
I quan el somriure era tot només per l'altre somriure, ell es fonia i es moria de ganes de fer-la somriure encara més. A la terrassa, a la cuina, a l'intimitat del bar a les fosques.
I somreien a l'aigua i somreien al vent, i es deixaven amarar d'aquella vitalitat regeneradora.

*

Paraules, rumors, xafarderies, sentències.
La gent parlava massa. La felicitat d'altri és malsanament envejable.

El somriure s'esquerdava sobre les faccions suaus de la noia dels Càrpats. Les ombres crepitaven pels seus llavis de sucre i escanyaven les entranyes del ventre, allà on el melic lliga desesperadament amb un nus la felicitat.


Es va acabar la temporada d'estiu i ella va marxar avall pel Mediterrani. El nen no tardaria en néixer i no es volia embolicar encara més. Aquella panxa enorme li produïa enveja i nàusees, la pell tersa d'aquella esferota era com un cop de fuet a la seva ànima entregada. Quan veia aquell globus terraqui ambulant (al voltant del qual orbitava l'atenció de tot ésser viu a un quilòmetre de radi), sovint els ulls se li enterbolien d'una amargor fins llavors desconeguda.

*

Van fer un pacte: només l'aigua i només el vent. I mai més res més.

Només aquell petit feix de paraules mudes rere el somriure tremolós de la noia dels Càrpats... que mesclat amb el marro de l'últim cafè, xiclets mastegats i cendra pestilent, va anar a parar a les deixalles.

I mai més res més...

Comentaris

  • El difícil art de viure.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 02-01-2006 | Valoració: 10

    T'he llegit, t'he llegit força, Quetz, aquest Nadal, i el primer que comentaré serà aquest relat inquietant i perfecte. La contradicció entre l'amor i el desig? La bellesa d'una traició inevitable? La força d'una passió que tenia un final marcat? Que dura és la vida, de vegades... Només l'aigua i només el vent. I mai més res més. M'ho comentava algú, un dia, fent-me mal sense voler... tu em pots entendre, que difícil és la vida quan una passió et fa trair a qui estimes... que contradictòries que són les nostres tradicions i la nostra manera de viure... En fi, m'has fet pensar.
    Em pregunto si és una mica autobiogràfic.

  • De vegades no sé si manen les paraules[Ofensiu]
    blaumar | 11-09-2005

    Potser de vegades volem expresar alguna cosa, potser de vegades fins hi tot tenim un història per explicar. Però crec que les paraules a poc que s'ajunten ens repten i a poc que ens deixem ens redueixen al molt més senzill rol d'escrives...

    En qualsevol cas la lluita sempre deixa el millor per als lectors. Cada cop que et lleguiexo, hi penso.

  • Canvi de temàtica[Ofensiu]
    instants | 06-09-2005 | Valoració: 9

    És un relat molt dolç, molt ben lligat i tendre, la passió transfuga de realitats quotidiànes, i el remordiment simple d'un embaràs. M'agrada, felicitats!

    una abraçadota

    Pau

  • Quetzi la poeta, en vers o en narrativa[Ofensiu]
    Gica Casamare | 05-09-2005 | Valoració: 10

    Quetzi, portes la poesia dins teu i ens la regales en cda grgot d'això que en diuen lletres que les composes i les dibuixes formant un lírica impressionant, en forma de vers o de relat.
    I la història molt bé, tràgica, com la vida...
    I com no, un 10

  • Mirades i desenganys[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-09-2005

    M'ha agradat com has anat descrivint els sentiments del protagonista (dels protagonistes, però un més que l'altre). Ho fas amb tendressa i deixes que tot vaigi succeïnt tranqul·lament, sense despertar expectatives de què passarà, sense crear un vertader clímax. I arribes al final igual, amb delicadesa, quasi sense voler. Bon relat en general, ben escrit, ben desenvolupat...

    Biel.

  • el que et deia dels títols[Ofensiu]
    neret | 05-09-2005

    llegeixes "el somriure dels càrpats" i t'entren ganes de llegir a veure que amaga aquest somriure.

    A primer cop d'ull sembla que t'allunyes dels teus relats habituals i de l'ambient tropical, però tal com jugues amb l'aigua, el vent i les passions de la parella s'hi nota l'aire del carib.

    M'ha recordat a una història d'un llibre que m'acabo de llegir que es diu línia blava. Allí un noi i una noia s'embolicaven en una xurreria, la història tenia un punt semblant, però era molt més urbana i menys poètica, que trobo que és la gràcia que té aquesta.

    ah, i gràcies pel comentari, però la veritat, trobo que ets massa generosa. A aquella història li faltava una altra regellida, sobretot al primer paràgraf.

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161683 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com