Cercador
El somriure de la fortuna
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
El somriure de la Fortuna
La casa feia olor a reclòs i a humitat. Tota la família portava uns dies reunida allí intentant evitar l’inevitable: l’àvia, la que les mantenia, es moria.
*Mare, no estarà més còmoda amb un altre coixí?
*No, dona, no! Al final m’hi enfonsaré amb tants coixins.
*Pare Nostre que esteu en el cel…
*Vols parar?— va interrompre l’anciana.— M’estàs fent agafar mal de cap de tant resar. Nostre Senyor no és l’encarregat de repartir la meva fortuna.
*Tieta!— va exclamar, ofesa, la més religiosa del grup mentre s’embolicava bé amb el xal.— Que Déu dona el fred segons la roba, i vostè porta molts anys sense anar a missa.
*La missa, la missa… I què hi feu, totes aquí? Podríeu deixar a una pobra vella descansar.
*Ja tinc la sal.— va xiuxiuejar una neta a la seva mare.
*Sal?— va preguntar la moribunda.
*Sí, àvia, per espantar els mals auguris. Entre les dotze i la una corre la mala fortuna. Llavors llençarem la sal per sobre les nostres espatlles…
*Bajanades!— el crit la va fer estossegar amb força.
Una altra filla va donar un seguit de copets al seu secreter de fusta.
La senyora va tancar els ulls per fer desaparèixer la colla de garses que l’envoltaven. Garses, corbs i voltors! Totes espantades perquè sabien que no els deixava ni cinc de l’herència. Aprofitades, barrudes! Li havien fet provar de tot: ensumar romaní, que el capellà vingués a recitar unes oracions, obrir la finestra, tancar la finestra, bullir alls… Tot amb l’esperança que la fortuna les escoltés i ella no morís.
Ai! Fortuna seria que la deixessin en pau i pogués descansar de totes elles. Estava cansada, vella, sola i decrèpita. Portava anys que li feia mal tot el cos i passava més hores al llit que dempeus. Quin sentit tenia viure d’aquella manera?
De sobte, totes les veus i xiuxiuejos van parar, i l’anciana senyora va obrir els ulls lentament. La seva família havia desaparegut i davant d’ella hi havia una solitària figura coberta amb un xal negre. Li va allargar la mà i ella va agafar-li sense dubtar. Per fi la Fortuna li somreia.
Pseudònim:
Jinx
La casa feia olor a reclòs i a humitat. Tota la família portava uns dies reunida allí intentant evitar l’inevitable: l’àvia, la que les mantenia, es moria.
*Mare, no estarà més còmoda amb un altre coixí?
*No, dona, no! Al final m’hi enfonsaré amb tants coixins.
*Pare Nostre que esteu en el cel…
*Vols parar?— va interrompre l’anciana.— M’estàs fent agafar mal de cap de tant resar. Nostre Senyor no és l’encarregat de repartir la meva fortuna.
*Tieta!— va exclamar, ofesa, la més religiosa del grup mentre s’embolicava bé amb el xal.— Que Déu dona el fred segons la roba, i vostè porta molts anys sense anar a missa.
*La missa, la missa… I què hi feu, totes aquí? Podríeu deixar a una pobra vella descansar.
*Ja tinc la sal.— va xiuxiuejar una neta a la seva mare.
*Sal?— va preguntar la moribunda.
*Sí, àvia, per espantar els mals auguris. Entre les dotze i la una corre la mala fortuna. Llavors llençarem la sal per sobre les nostres espatlles…
*Bajanades!— el crit la va fer estossegar amb força.
Una altra filla va donar un seguit de copets al seu secreter de fusta.
La senyora va tancar els ulls per fer desaparèixer la colla de garses que l’envoltaven. Garses, corbs i voltors! Totes espantades perquè sabien que no els deixava ni cinc de l’herència. Aprofitades, barrudes! Li havien fet provar de tot: ensumar romaní, que el capellà vingués a recitar unes oracions, obrir la finestra, tancar la finestra, bullir alls… Tot amb l’esperança que la fortuna les escoltés i ella no morís.
Ai! Fortuna seria que la deixessin en pau i pogués descansar de totes elles. Estava cansada, vella, sola i decrèpita. Portava anys que li feia mal tot el cos i passava més hores al llit que dempeus. Quin sentit tenia viure d’aquella manera?
De sobte, totes les veus i xiuxiuejos van parar, i l’anciana senyora va obrir els ulls lentament. La seva família havia desaparegut i davant d’ella hi havia una solitària figura coberta amb un xal negre. Li va allargar la mà i ella va agafar-li sense dubtar. Per fi la Fortuna li somreia.
Pseudònim:
Jinx
Comentaris
-
Desitjar la mort[Ofensiu]Prou bé | 19-03-2023
Com un descans després d'una llarga vida voltada d'aquells a qui només guia l'interès.
Un relat cru i real.
Sort
Amb total cordialitat -
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 15-03-2023
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com
Gràcies per participar.
Comissió XIII Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
293785 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!