El silenci just

Em van cridar set vegades per dinar.
Jo hauria preferit comptar les pàgines que em quedaven del llibre que havia interromput per menjar.
Ella volia que mengés i jo volia que callés per seguir explicant-me la història al cap.
Excepte per el televisor que hipnotitzava el pare, hi havia silenci si menjava. Així podia inventar noves línies, una rere l’altra: passa això i després allò.
Menjava els macarrons punxant-los d’un en un.
En voleu més?
El pare li va allargar el plat sense paraula. La mare va aixecar-se i li va reomplir.
Jo seguia distreta, afegint línies al relat: “el Jaume va adonar-se que la nina de la Rosalia envellia i...” i vaig allargar el braç per agafar amanida del plat del centre de la taula.
Una fulla, una altre i PLAS.
Au!
Ni se t’acudeixi menjar com els porcs!
La mare va tornar i es va asseure sense obrir boca. Ell, seguia mirant-me amb els ulls ben oberts.
No et saps comportar com una persona!
Això és el que em feia ràbia, a part de la bufetada. Volia plorar però em vaig aixecar per fer-ho al lavabo. Ell es va posar de peu i no em deixava de mirar.
On penses que vas?
Al lavabo.
No aniràs enlloc fins que no acabis de menjar com les persones normals, bèstia!
Tinc por i marxo corrents. Em tanco a l’habitació i per un moment crec que travessarà la porta a cop de punys. Estiro les meves cames i faig força per barrar la porta. Sóc l’obstacle que impedeix que entri a dins.
Surto de l’habitació per sopar amb quinze anys més d’edat. No s’han mogut de lloc. Fem el mateix de sempre. Sóc filla de la meva mare i menjo en silenci. Pregunto si en volen més.
Quan em dono la volta veig al pare agafant l’amanida amb els dits. Una. Dues. Tres i fins a quatre vegades.
Els crits, les corredisses i els cops de puny amb soroll de fusta, tot, ho recordo.
Les frases del cap no m’han tornat mai.
Se’n va la llum un segon. Torna. I els dits del meu pare són a les meves mans. Ho sé pel seu anell de casat. Els mastego un a un, com macarrons.
S’ha fet justícia. Ja no sento sorolls.

Nur Costa