El silenci i l’insòlit

Un lent silenci ho impregnava tot; lent, sinó, etern, com un dia al paradís contemplant a nostre senyor. Lent i xardorós per be que a certes edats no fa mai prou calor, ni prou fred per aturar-se de fer quelcom.

Un silenci feixuc que acompanyava la cerca de l’insòlit que amb força penes i treballs s’aconseguia descobrir. I amb el silenci, la soledat de la bicicleta. La vida era més enllà, sempre tapada per mil cortines de fum. La perplexitat i la ignorància campant en un mon que no era el que semblava.

Però quin plaer també veure l’insòlit quan succeïa: portar la mula ben suada a abeurar, tallar el brot de raïm amb les tisores de molla, espampolar, veure ferrar el mul guit, fabricar la bota, picar el ferro roent. I quelcom misteriós desconegut amb els gossos amb cara de babau enganxats després de catxar tal com dos somnàmbuls en cerca d’un llit per separat, però encara units. Misteriós i terrorífic com l’olor de la sang en la matança del porc rebel·lant-se contra del seu destí.

Marcial Lafuente Estefania omplia de pistoles vaqueres la imaginació, el dolent queia sobre el rostoll invariablement ferit i mort per un tret la mig del front. A la pantalla, el petó de la Ingrid Bergman, Ingrid, o Sígrid, com la núvia del Capitàn Trueno, que mai no veiem.