El seu nom és Prudenci

En Prudenci mira amb expressió ombrívola les muntanyes que desdibuixa el torb al fons de la vall. La gebrada roineja fins arribar al pati de casa, on el sol fa brillar les petites gotes gelades. El vent les confon amablement amb la sorollosa fullaraca mentre que l’home, cavil•lós, plega l’ombrel•la i arrecera les plantes. Tanca finestres i porticons, abaixa les persianes i entra a casa per posar-se l’abric, els guants i la bufanda. Del porxo estant, fa l’última ullada i tanca la porta d’un sol cop, amagant l’estora sota l’escala. Al carrer, malgrat el sol brillant, el vent ha guanyat la batalla i la sensació de fred és força desagradable. A més, no es veu ni una ànima, la solitud crida venjança. Només l’ombra d’un gat, que el sol de ponent avança, segueix la figura a curta distància, sense amagar-se ni perdre l’orientació a les cantonades. A cua d’ull, en Prudenci el reconeix, és el gat que li ha esgarrapat la tauleta de cànem, el que fuig quan sent un soroll de portes i es queda mirant-lo, desafiant al bell mig de l’estada. És el mateix gat que s’acluca a la seva butaca, com si fos el rei de les poltrones, d’aquest i l’altre pati, de totes les teulades. En Prudenci es tomba i guaita l’esquerp gat, estranyat com quan mirava la rufaca. S’ajup, i per primera vegada el gat s’acosta, i amb el cap li amanyaga les mans desmaiades.
Adéu-siau gatet, me’n vaig a Brussel•les, a dir les coses clares.