El secret d'un bon àpat

El secret d'un bon àpat

Amb noranta-vuit anys, l'Enriqueta, cada dissabte cuina un deliciós i superb cap i pota amb cigrons.

—Padrina, avui serem un més a taula. La Gemma vindrà a dinar amb en Josep.

—No em diguis, que encara festeja amb aquell baldraga, de cal Cubano.

—Per què ho diu això, padrina?—va preguntar l’Ona.

—Aquest noi, té un bon os a l’esquena, i el cap ple de pardals. No fa gens per ella. Ai, senyor! Déu no ho vulgui que acabi com la pobra Virgínia—va exclamar l’Enriqueta.

—Quina Virgínia? Deixi de rondinar dona, i tanqui el foc, que la cassola ja fa xup-xup. —no ho entenc, perquè ho diu això d’aquest xicot—va afegir, l'Ona.

Silenci.

Diuen que el malnom de cal Cubano, els ve de fa temps, quan l’home de la casa, va marxar a l’Havana amb una dona del poble a fer fortuna. Al cap dels anys, va tornar tot sol, havent perdut bous i esquelles.

L'Enriqueta, a poc a poc, va marxar cap a la seva cambra. S'assegué al llit i del fons del tercer calaix del xifonier, va obrir una antiga capsa de puros, que sempre havia guardat en secret per ordre del seu pare. La fusta, vella i atrotinada, encara mantenia una agradable olor de tabac. Amb molta cura, va treure un full doblegat i esgrogueït pel pas dels anys, amb una petita fotografia antiga on es veia un home i una dona. Les seves mans tremoloses subjectaven el paper, on escrit amb una acurada cal·ligrafia, s'hi podia llegir:


«Benvolgut Enric. Sento traslladar-vos que el tifus, s'ha endut a la meva estimada esposa. Compartint aquests moments de tanta tristesa, li envio el nostre darrer retrat. Mai oblidaré a la seva germana Virgínia. Sempre vostre, Juanito».


Amb els ulls plorosos, va tornar a endreçar la capsa al seu lloc i s'alçà. Davant del mirall, mentre s’abillava es va posar a taral·lejar una havanera…

Entaulats, mentre tots gaudien de l'exquisit àpat, l'Enriqueta va mirar fixament a en Josep, i per dins seu va pensar; sembla mentida, però ets fet i pastat a l'oncle Juanito.



Pseudònim:  Anabi