El risc de viure (CONCURS ARC - SEGONA OPORTUNITAT)

A la barra del fosc local nocturn som quatre gats. Els ulls d’una noia que pentina rinxols de color caoba em miren fixament i perduda, no hi ha ningú més en el camp visual que ella domina, aquesta és la paraula exacta, ella domina l’espai amb la mirada. Somriu, sap que també jo he observat la seva solitud, malgrat no he alçat els ulls del meu trist got, la pobra no té gaires opcions, s’haurà de conformar amb poca conversa, avui no estic per xerrar gaire. Hauria preferit conèixer-la en un altre moment, no aquesta nit.
S’aixeca, un vistós somriure la vesteix, no hi veig res més que els seus llavis corbats amunt, oferint uns clotets precisos i preciosos a les galtes. Ja la tinc al meu costat, deixa la seva copa a tocar de la meva, l’atansa més i em mira, jo la miro en ella.
—Brindem?
Ho diu amb to de veu mig burleta, no ho entenc, però li atanso la meva copa i fem que xoquin en un silenciós ritme musical únic.
—Hem de posar-hi un motiu al brindis —li dic sense gairebé moure els llavis, —ho recomana la tradició.
—Pels anys d’institut! —pronuncia amb la típica cantarella. —Que te’n sembla?
Sembla que se’n fot de mi, però accepto i xoquem els vidres que duen les nostres begudes, ja gairebé buits, però encara amb alguna cosa per engolir.
—Pels anys d’institut —repeteixo cerimoniosament la salmòdia.
Em segueix mirant amb aquell somriure burleta. Barrino on he vist uns ulls com aquells, però es fa difícil situar res ni ningú. N’he conegut moltes de noies en tots aquest anys de competir, de voltar el món amb l’equip d’atletisme, i quan vaig deixar la alta competició, varen venir els viatges per l’empresa, tancar negocis i convenis a l’estranger, conèixer persones que mai més he tornat a veure, compartir moments amb dones que mai més tornaré a veure. Haver estat un esportista d’elit fa que molta gent t’obri la porta, i que molta més digui que et coneix. Podria ser una d’aquestes persones, potser ella m’ha reconegut, però no sembla una d’aquestes noies de bar que busquen una estona de plaer, o tan sols xerrar. Faig l’últim glop de la copa i alhora torno a mirar els seus ulls per sobre la comissura del got. Tiro el cap enrere apurant l’última gota que llepo abans d’apartar dels meus llavis el vidre.
—Has de marxar?
Em sorprèn amb la pregunta. Que si he de marxar? I a ella què més li fa, si marxo ara o més tard. La miro amb determinació, ella accepta ser observada amb una mitja rialla que ja li vaig coneixent. L’escassa llum del bar no em permet esbrinar gaires coses de la noia que ha vingut al meu costat. Faig una llambregada a la resta del local, cerco un lloc còmode per seure i mirar-nos mentre parlem. A la barra se’m fa poc agradable.
—Cerquem una taula? —li deixo mentre assenyalo una en un costat apartat de les mirades.
—Sí, aquella estarà molt bé.
Aviso al Mauro, el bàrman, que ens porti una altra ronda a la taula del fons. Accepta amb el cap i veig que ja està cercant les ampolles per servir-nos una segona copa. —Aneu-hi, ara vinc. —Entenc que diu mentre ella ja camina cap a la taula tot mirant-me de reüll. Potser té por que no la segueixi? Reconec que estic encuriosit, em costaria molt deixar de seguir-la, aquesta noia amaga alguna cosa i m’atrau el fet d’esbrinar-ho. Ens seiem en un còmode sofà on ella em cerca el contacte, no vol distància entre nosaltres.
—Veig que no em reconeixes, —diu la noia.
Ho fa amb un aire de decepció contingut, encara amb aquell somriure curiós. No veig per on vol anar, però és la típica situació inquietant de qui sap qui ets i tu encara vas perdut intentant esbrinar què vol aquella persona, aquesta dona en particular, que tinc fregant-se les cames amb les meves cames. Ara em deixa una mà sobre del genoll més proper a ella, just quan arriba el cambrer amb les begudes.
—Aquesta va de part meva Sara, us convida la casa.
—Gràcies Mauro, ets un encant.
—Tot sigui pels vells temps, Sara —diu el Mauro.
Deixa les copes i les fem xocar, amb suavitat i les atansem als nostres llavis per engolir un petit glop que obre una escletxa de llum en el meu inconscient.
—Sara Milà? —Com és que no l’he reconegut? De sobte, tot un munt d’emocions m’han vingut al cap. A aquesta noia l’admirava, era genial, alegre i engrescadora, però els tombants de la vida ens varen separar... —seies en una taula a tocar de la meva.
Accepta amb alegria mentre es llepa els llavis d’una manera que m’hauria agradat mossegar-li, amb suavitat. Somriu tibant el cos enrere i pentinant-se els rinxols caoba apartant-los de la cara, però ells retornen jolius, revoltats, volen viure davant dels ulls de la seva mestressa.
—Estic canviada —diu tancant els ulls i tornant-los a obrir per seguir amb l’exposició dels seus pensaments. —Tots dos hem canviat, érem uns nens quan ens perdérem de vista. Fa vint anys?
—Jo en tenia quinze, fa uns divuit anys. Recordo que uns anys després varen organitzar una festa els nostres companys de curs, em varen dir que vivies pel Canadà, a Montreal...
—Toronto, he treballat a la Universitat de Glendon, fent d’ajudant d’una professora de llengües romàniques.
—Feies? Ho has deixat?
—Vaig tornar fa un parell de mesos, abans de l’estiu. He estat més de deu anys al Canadà i el futur no era gaire encoratjador. La feina m’agradava, però no volia seguir en les condicions que em proposaven.
—I has trobat feina per aquí?, està difícil ara mateix, a què et vols dedicar?
—Has sentit parlar de Clàudia Foraster?
—Sí! Treballes amb ella? Vaig llegir que havia guanyat un premi dels grans!
—He guanyat! Xaval, he guanyat un premi dels grossos.
M’ha deixat bocabadat, tornem a brindar i fem un altre glop.
—I aquest nom? D’on ha sortit?
—Foraster l’hi he manllevat a la meva ex “jefa”, Clàudia és la meva filla.
—I tens una filla! Quantes sorpreses! —Hauré de vigilar, m’està donant molta informació en poca estona, m’està desbordant. Ja deia en un principi que aquesta no era la millor nit per conèixer ningú. Però la Sara és algú, o va ser algú, fa vint anys.
—Una nina preciosa de deu anys, parla el francès, l’anglès i el català, ara aprendrà el castellà aquí, a Catalunya, de fet, ja el parla una mica, la seva àvia era de parla castellana, però no es veien gaire sovint, el seu pare genètic no ho volia i ara l’àvia està morta. També hem tornat per això del funeral i tot plegat. Bé, i el premi ha fet també de contrapès definitiu, tot plegat un seguit de coincidències de la vida que m’han dut fins aquest bar d’aire embruixat.
—Hauré de llegir-lo, saps? sóc un lector compulsiu. Vaig començar a llegir en les hores de descans entre entrenaments, i en els vols viatjant pel món... posaré la novel•la a la llista dels llibres per comprar.
—No cal que el compris, l’he escrit jo i tinc algun exemplar per regalar. Però no vull parlar del llibre ni del premi. Vull que em parlis de tu, de com t’ha anat per Cabrenys de Mar aquests últims anys.
Aprofito per fer un glop i endreço una mica els pensaments. La Sara i jo vàrem coincidir un parell d’anys d’institut. Ens varem conèixer als tretze, en acabar la primària. Recordo que ella dominava els ambients on semblava no ser-hi, tenia una gràcia especial en passar desapercebuda quan ho volia. En acabar les classes i amb altres companys, vàrem descobrir amagatalls pels carrerons del Poble Nou, el nostre barri. Jugàvem per la Rambla i entre els solars post olímpics abandonats, antigues fàbriques que ens permetien amagar-nos i somiar que ens fèiem grans lluny de les mirades adultes. Amb ella tot tenia un límit i quan calia anar més enllà, acabava fent-se la desentesa, érem tafurs aprenents del viure. Però ara ho veig tot més clar, sols quan hi era ella, tots aquells recons es convertien en càlids. Tot retorna ara, amb aquests ulls que no deixen de mirar els meus.
—Intento recordar com erets aleshores, no sé si podria refer la teva imatge jovenívola dels dies d’institut. —No sé per on començar sense delatar-me del tot, ara que vaig recordant.
Remena la bossa que portava penjada i que ara descansa en un costat del sofà.
—Mira’m, era aquesta, no me’n separo mai d’aquesta foto.
Obro els ulls admirat quan veig la imatge. És a la Molina, a finals d’un hivern de fa molts anys! Som encara uns cadells de cossos en formació. Estem l’un al costat de l’altra, quasi tocant-nos les mans, la meva oberta cap a ella, cap a la seva cama, però no ens toquem, no a la fotografia. Recordo l’instant de fer-la, però mai l’havia vist.
Davant del meu silenci, ella segueix parlant.
—La gent que surt en aquesta foto sou els qui m’heu fet viure amb certa esperança el retir del Canadà. Et semblarà banal, potser no em creuràs, però sempre he somiat aquest moment. No sé si dir-t’ho ara, però en aquells dies vas ser el primer noi que vaig mirar seriosament, però tu sempre et feies l’home, o el despistat.
Entomo la declaració amb el mateix posat que devia fer fa vint anys enrere, però ara més analític, més crescut potser, però igual d’immadur.
—A la foto també surten el Lluís, la Magda i el Ramon. Qui la va fer, la foto?
—La meva germana petita, la Joana, ella també va venir a aquella excursió.
—La bona de la Joana, quina trapella! què se n’ha fet d’ella?
—Viu a Còrdova... amb el pare de la meva filla... i les dues germanes de la Clàudia.
—Noia! Quin serial!
Lamento haver-ho dit, la Sara em clava els ulls seriosos, però remou el cap, es pentina els rinxols un cop més i fa reaparèixer el seu preciós somriure.
—No em puc queixar, sabia que podies sortir amb algun estirabot similar, no pots idealitzar res, de fet. No em coneixes i sóc una sorpresa a la teva vida, però ni per un moment et pensis que ara estem aquí per casualitat, t’he cercat, volia saber qui ets ara. Sé qui erets aleshores, quan encara corríem pel barri, pels carrerons i carrers, fent festes de disfresses on amanyagar-nos el cos a les fosques d’una habitació amb llum escassa, o quan algun familiar dels grans anava al cinema del barri, aquell que tenia el terra farcit de closques de pipes, i on tots en algun moment ens havíem estat a la darrera fila.
Són curiosos els records, com els emmagatzemem a la memòria, o com els ignorem per deixar-los caure en un sac fosc, d’on mai més els recuperem, fins que una mà blanca com la de la Sara els extreu per art de màgia. Bruixeria, diria ara mateix.
—Cert, crec recordar una sessió farcida de petons i mans que no sabíem on posar.
—Un recital molt ben interpretat. Tu vas ser el primer, el retinc com el millor i més màgic moment del final de la infantesa. Bé, diuen que el primer petó mai no s’oblida. Tu vas obrir la capsa dels trons i poques setmanes després vas desaparèixer del barri.
—Jo vaig ser el primer?
—Era una bona actriu i explicava moltes històries, falses la majoria. D’on et penses que trec tanta imaginació? Sóc escriptora i ho sóc de ben petita, sempre he escrit coses i tu surts en moltes de les meves pàgines d’adolescent, fins i tot quan ja no hi erets. Ara vull saber que hi havia de cert en aquell passat escrit.
—Et puc decebre.
—Ara no em puc desdir, m’agradarà saber de tu.
—Em sorprens, saps? Quan els meus pares varen canviar de pis, em va semblar que Collblanc estava molt lluny del Poble Nou. El primer any va ser un calvari, però pujava tots els dies a Montjuïc per entrenar i els caps de setmana tenia competició. Ara recordo que durant un temps et vaig idealitzar, vaig idealitzar aquell vespre del cinema. Volia tornar on erets tu, però mai vaig trobar l’ocasió per cercar-te. Hauria estat fàcil, segur...
—No seguim per aquest camí... —Tanca els ulls i mou la mà que té lliure com si volgués esborrar algun record. Obre els ulls un altre cop per tornar a l’atac. —Mai no t’has casat, oi?
—D’on surts ara amb aquesta?
La mà li puja del genoll a l’entrecuix, però sense arribar al final del camí. Una sensació de pessigolleig que feia temps no notava inunda els meus sentits. Els seus dits pressionen amb lleugeresa la cama, però la intenció resta aturada a dos centímetres del muscle que ara comença a despertar, i puc jurar que no m’ho esperava.
—En aquells dies ja tenies bones cames.
—Els començaments de la formació d’un esportista que va acabar sent un bon atleta.
—Ho sé, vaig seguir un temps la teva trajectòria. Al Canadà arriba tot allò que vols saber, sols cal triar la noticia adequada, i l’atletisme té molts seguidors allí. Fins i tot vas tenir el teu moment de glòria en aquelles terres.
—Vaig fer un bon paper en aquell campionat “indoor” de Montreal.
—Jo hi era, entre el públic. Després també t’he anat seguit, era fàcil fer-ho.
—Ara em sap greu, d’haver-ho sabut.
—No et calia saber res ni et volia comprometre. No sabíem res l’un de l’altre i la Clàudia era massa petita aleshores. Tu erets un atleta famós en aquells moments, tampoc et calia sortir-ne perjudicat, tenies algú esperant-te al Maresme.
—La glòria esportiva va durar un parell d’anys, potser tres, en aquest país ja se sap. Després varen venir les lesions, recuperacions llargues i la definitiva estocada de París, aquella caiguda en una tanca que havia tombat un altre corredor sapastre...
—Però vas començar en el món del negocis i te’n vares sortir, no? i ara tens una empresa que molts la voldrien.
—Està en fallida tècnica, com tantes coses a la meva vida.
—Per això estic jo aquí, tot just ara començo a sortir de la meva fallida vital.
—Els somnis no alimenten i tu vas ser un somni per a mi. Tants cops m’havia dit que vaig ser un ase. No entenia què feia lluny de les platges i carrerons amagats del Poble Nou. Lluny del teatre en el Centre Moral. Concentrar-me en les curses va enfortir-me per assolir altres metes, tenia altres coses al cap. Després vaig venir a viure a Cabrenys amb una proposta formal de relació que avui s’ha mort.—La conversa havia pres un camí inesperat. Estava parlant molt més que no ho havia fet en tot el dia. Encara no feia ni deu hores que la Marga havia abandonat el nostre pis. La Sara m’escolta sense obrir la boca, sols em mira, —No ho entenia fins ara que començo a veure-hi la llum. Sé que el cos em deia que no podia ser, i fa unes hores que vaig perdut... Escolta, el Mauro i tu us coneixeu?
—Està clar que sí! Va ser ell qui em va dir que venies per aquí, si no, de què hauria vingut avui? Hem sopat plegats, no estava segura de trobar-te, m’havia comentat que els últims dies et veia encaparrat i trist.
—Però manteniu alguna relació?
Ella somriu amb els ulls mig aclucats, m’observa, no sé quina ha de ser la resposta, però veig que juga amb el misteri, però també sé que no el mantindrà molta estona.
—Tenim una relació de... parentiu... és el meu oncle, sempre ha estat el meu confident i sap com t’admirava, com et... bé, s’ha jubilat i ha obert aquest bar en el poble on passava les seves vacances de petit. No et sembla encantador?
—Ara pensaràs que sóc un babau, què podria dir... per canviar...?
—Veig que tu has canviat i m’agradaria conèixer-te millor. No és demanar molt, crec.
—No ho sé Sara, no sé si és el meu millor moment.
No deixa de somriure, m’encanten els seus ulls i el clotet que se li fan a les galtes. El caliu de la seva mà comença a fer-se present dins meu i no ho puc resistir, he de tastar els seus llavis. M’atanso amb els ulls ben oberts, ella no mou cap muscle, però sí que tanca els seus ulls. L’aproximació es fa eterna, sembla que mai no podré assolir la boca que m’espera. Cada cop és més borrosa la visió, sento el caliu del seu alè, la humitat dels seus llavis...
—Ho sento! —un soroll sord trenca l’encant. —És la cangur... em telefona.
Es gira i parla pel mòbil, un d’aquells d’última generació. Talla la comunicació amb cara de circumstàncies.
—Minyó? —Ella sempre em deia així, Adrià mai no li va agradar. —Fem-nos una foto!
No em deixa respondre. S’atansa tant com pot al meu costat i enfoca el mòbil a les nostres cares, els nostres cossos, l’aparell fa un so com si corregués la pel•lícula que no porta dins. Gira la pantalla i mirem el resultat. Hem quedat molt bé, malgrat la foscor i l’hora intempestiva se’ns veu jovials, alegres als dos. Estem de cine.
—Estem de cine, —em surt de dins.
Em fa un petó ràpid en els llavis i riu. Fins ara sols somreia, ara riu. Un cop recupera el posat menys jovial, però igualment feliç, s’aixeca i sembla que un calfred li recorre el cos. Estira la mà cap a mi i em convida a seguir-la.
—Vine minyó, si no ens arrisquem...
—Però i la teva filla...?
—Pel matí te la presentaré a la Clàudia, quan vingui al llit i ens desperti.