El racista

Prefereixo les blanques.

Em pots dir el que vulguis, són les més boniques i les que més m’agrada acariciar.
Em delecto fregar amb les seves pells i petonejar les seves corbes de vori que reflecteixen la llum. Els faig pessigolles a tot arreu, fins i tot als llocs més secrets.

I elles, sobretot, no em fa por.

Després són les grogues. Però vés amb compte, de fet, de groc, n’hi ha tota una gamma, des del color de la palla daurada fins a l’ambrat suau d’una cervesa belga. Per a elles, faig un esforç i les acarono de bon grat. Encara puc trobar-hi plaer.

Després venen les colrades, les brunes. Però aquestes, realment em costa molt fregar-les, tan fastigoses que són.

I, finalment, l’abominació de la desolació: les negres. No puc. És més fort que jo, instintiu, visceral. No puc ni vull tocar-les. No sé com ho fan els altres, però per a mi, les negres són un «no» definitiu. I, a més, a vegades, fan una ferum tan forta...

Com?

Ah no, no vinguis amb les teves mirades horroritzades i les teves amonestacions curullades de moralina!

No, no vull sentir-les!

Sí, sempre els teus bells arguments, la societat multicolor és una riquesa, el multiculturalisme, i bla, bla, bla ...

No saps el que visc cada dia.

Racista?

Jo?

Prou amb això, si us plau, no facis el ridícul...

Què et penses realment, en el teu cervellet de saberut de barris burgesos que no coneix res de la vida real?

Creus que és fàcil, la vida d’un raspallet de les dents?