Cercador
El primer dia
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
El primer dia
Avui hem buidat el pis dels pares. Es traslladen a la casa del poble, volen tornar a l’origen de tot i gaudir d’una natura que els apropi a la terra que al final els acollirà.
Entre les andròmines que hem repartit jo m’he quedat un àlbum de fotografies escolars. De totes,n´ hi ha una que recordo especialment, és la del meu primer dia d’escola i somric mentre agafo ben fort la cartera nova.
La mare em va cridar d’hora i l’oloreta de sopes d’all que venia de la cuina va ajudar a despertar-me. Sembla que encara vegi el plat ple d’aquella menja espessa i calenta d’un color blanquinós amb un ou al bell mig de l’escudella ...
L’àvia em va clenxinar els cabells mullats de colònia “Nenuco” mentre jo em cordava la bata ratllada blava i blanca acabada de planxar.
La primera impressió no va ser gaire bona. La classe feia olor a resclosit, a entrepà de xoriç i també a pixums. Després vaig comprovar que alguns nens s’havien orinat a sobre, no sé si pels nervis o per haver de deixar la mare a la porta.
El millor va ser conèixer la mestra. Si tanco els ulls encara puc descriure com anava vestida, el color dels seus cabells, l’aroma del seu perfum. Va ser el primer gran amor d’una llarga llista que va començar aquell setembre.
Em van fer seure a la segona taula de la dreta i el meu company de pupitre, l’Enric, es va passar el matí tocant amb els capcirons dels dits les llibretes, els colors, els llapis. Resseguia lentament tots els contorns del que ell considerava el seu tresor. Encara avui és el meu millor amic i conserva la virtut d’il·lusionar-se amb tota nova aventura que comença.
El matí va transcórrer entre cançons, jocs de pati i plors dels alumnes un pèl perduts en aquell món completament nou
A l’hora de l´àngelus la mare i l’àvia ja m’esperaven a la porta. L’última cosa que recordo és el plat d’arròs amb tomàquet que vaig menjar amb delit i el solet tardorenc que escalfava el menjador de casa.
Aquesta fotografia és ben bé la crònica d’una època.
J.L.F.
Avui hem buidat el pis dels pares. Es traslladen a la casa del poble, volen tornar a l’origen de tot i gaudir d’una natura que els apropi a la terra que al final els acollirà.
Entre les andròmines que hem repartit jo m’he quedat un àlbum de fotografies escolars. De totes,n´ hi ha una que recordo especialment, és la del meu primer dia d’escola i somric mentre agafo ben fort la cartera nova.
La mare em va cridar d’hora i l’oloreta de sopes d’all que venia de la cuina va ajudar a despertar-me. Sembla que encara vegi el plat ple d’aquella menja espessa i calenta d’un color blanquinós amb un ou al bell mig de l’escudella ...
L’àvia em va clenxinar els cabells mullats de colònia “Nenuco” mentre jo em cordava la bata ratllada blava i blanca acabada de planxar.
La primera impressió no va ser gaire bona. La classe feia olor a resclosit, a entrepà de xoriç i també a pixums. Després vaig comprovar que alguns nens s’havien orinat a sobre, no sé si pels nervis o per haver de deixar la mare a la porta.
El millor va ser conèixer la mestra. Si tanco els ulls encara puc descriure com anava vestida, el color dels seus cabells, l’aroma del seu perfum. Va ser el primer gran amor d’una llarga llista que va començar aquell setembre.
Em van fer seure a la segona taula de la dreta i el meu company de pupitre, l’Enric, es va passar el matí tocant amb els capcirons dels dits les llibretes, els colors, els llapis. Resseguia lentament tots els contorns del que ell considerava el seu tresor. Encara avui és el meu millor amic i conserva la virtut d’il·lusionar-se amb tota nova aventura que comença.
El matí va transcórrer entre cançons, jocs de pati i plors dels alumnes un pèl perduts en aquell món completament nou
A l’hora de l´àngelus la mare i l’àvia ja m’esperaven a la porta. L’última cosa que recordo és el plat d’arròs amb tomàquet que vaig menjar amb delit i el solet tardorenc que escalfava el menjador de casa.
Aquesta fotografia és ben bé la crònica d’una època.
J.L.F.
Comentaris
-
És curiós...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 16-05-2019
És curiós, la meva primera intenció en el conte d’aquest mes era fer un relat al voltant d’una fotografia… no me’n vaig sortir i vaig canviar.
Ben retrobada en aquest espai!
—Joan—
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!