El pintor d'aures

El pintor d'aures

Em trobo una targeta a la butxaca de l'abric: “David Foix Aiguaviva. Il·lustrador i pintor. Telèfon...”
M'havia oblidat completament. Aquell dia jo estava asseguda en un banc del parc, pensant, gairebé al bord de la depressió. Ell es va apropar i em demanà permís per dibuixar-me.
Decideixo marcar el número de telèfon.
—Sí?
—David Foix?... Soc... —m'enrotllo com una persiana explicant on ens vam conèixer.
—És clar que me'n recordo. Fa setmanes que he inaugurat una exposició de quadres i el teu retrat està entre els principals. M'encantaria que vinguessis... Estàs millor d'ànim?
Em sobta la pregunta. Com podia saber com em trobava? Gairebé no vam parlar.
L'he dit que hi aniré, però no he concretat cap data. Abans voldria saber una mica més d'ell.
La meva amiga Clàudia sovinteja ambients artístics molts variats, potser ella...
—Conec uns quants pintors, però, David Foix, no em sona... No t'amoïnis. Buscaré informació.
I en va trobar. Però no en la temàtica d'arts plàstiques, sinó entre les ciències ocultes i esotèriques. Ha viscut a l'Índia on ha estudiat en profunditat filosofies vèdiques, la interpretació de l'aura dels éssers vius, i altres matèries de noms impronunciables.
La curiositat ens envaeix. Ens anem les dues a l'exposició.
Quan entrem a la sala, ell està parlant amb un grup de persones.
—Mira Clàudia, és aquell, el moreno amb barba i cabell esvalotat. Aquell, del jersei de llana.
—Ah! Sí. I veig que els quadres son abstractes. Mira aquest de formes arrodonides amb tonalitats suaus. I aquell altre, de traces llargues i colors vius...
Ell ens veu. Ens explica que el quadre de colors suaus és l'aura d'una flor. I l'altre de colors vius, és la d'un cavall que corre desprenent energia.
Ens dirigeix cap a un quadre de grans dimensions... L'observo hipnotitzada: és la meva silueta envoltada de diferents colors meravellosos, però embrutats per unes pinzellades de marró i gris. Comenta que eren les angoixes que m'abordaven llavors.
Estrany i fascinant personatge!