El pes de la realitat

Un relat de: Laiesken

És horripilant. Senzillament terrorífic. Em persegueixen. Estan allà on intento reposar la meva consciència. No me les puc treure de sobre. Apareixen de tot arreu, de tot. Han entrat a casa meva, bé, de fet hi van entrar fa molt temps, però ara és pitjor. No passa un sol dia en què no em vegi sotmès a aquests atacs de consciència. Socors! Engego la televisió, així per veure si hi ha quelcom tranquil i que no em produeixi esgarrifances... No!! Surt una altra presentadora d'aquestes robòtiques, amb veu quirúrgica, dient que un atemptat ha segat la vida de 40 innocents a l'Iraq. Auxili! No puc més!! El comandament, on està?! On?!! Prou!... Mite'l! És allà!! Ja està. La respiració em comença a baixar, una suor freda em recorre l'esquena, al cervell tinc gravada la veu neutre anunciant com 40 persones com jo han mort com qui apaga una cigarreta. M'esgarrifo només de pensar-ho... Déu meu!! 40 ànimes... Qui sap si a la cua de la peixateria o buscant feina... Passen cinc minuts, me'n vaig a la cuina a fer-me un bon cafè ben carregat, avui m'he quedat sola a casa. Ai, la ràdio! Sempre és bo escoltar una tertúlia de la pel·lícula aquesta que ha sortit d'uns llibres que m'agraden molt, en tinc un parell per casa... Ui, sembla que no troba gaire bé el senyal... espera... ara se sentia una cosa... NO!! La veu freda de la mort un altre cop!! Socors! "Avui a les cinc de la matinada l'exèrcit d'Israel ha travessat la frontera amb el... (nooo!!!...) hi ha hagut 23 víctimes civils per danys col·la... (prooouu!!...)" Nooo!!!... Un altre cop!! Em cauen les llàgrimes, no sé com he pogut apagar l'aparell infernal que escopia morts, mares ensangonades i pares enterrant petites capsetes de fusta... Siusplau!! Com podem aguantar tant patiment?? El cafè... s'ha caigut, s'ha trencat la tasseta del Jordi... Ja m'és igual, la tasseta no arreglarà res a ningú... Tinc fred, el món em dóna voltes... M'aboco al balcó, veig que la gent camina absorta, anònima, absent, sense aparents preocupacions... Eh.. he vist una burka... no pot ser... ei! Allà hi ha un home amb un fusell i un turbant al cap!! Hem de cridar la polic... com? Si estava darrere de la furgoneta que acaba de passar... No pot ser! I allà hi ha un nen al terra!! Eh!! Que no se n'adonen!! Un nen!!... ei... on està? Juraria que estava allà a la cantonada del bar d'aquí a baix... Si l'hi he vist fins i tot la pell morena... Com pot ser... Torno a entrar a dins, em deixo caure com un sac de patates al sofà, estic destrossada. M'assereno, assimilo que el que passa està molt lluny, que ara mateix potser no mor ningú així... de manera que agafo el diari i passo les primeres vint pàgines, sé que si les obro per allà tornaran a sortir nens mutilats i míssils exterminadors. Ah bé, un article d'opinió, tot s'està encarint, com sempre... vegem què hi diu a Societat... No. NOOO!!! No pot ser!! Aquí a prop no siusplau!! - "Apareix el cos d'una dona estrangulada al pis on vivia..."- Com un epitafi que anuncia la fi de - "se sospita que hagués pogut ser el seu ex-marit..." - l'especia humana per la seva pròpia estupidesa, - "aquest és l'últim cas de violència domèstica..."- Apareix l'anunci de la última barbaritat inhumana. No pot ser!! Fins i tot la mort innocent assetja casa meva!! Llenço el dirari, uns calfreds terribles em recorren el cos com si totes les ànimes mortes injustament passessin pels meus nervis, el cap no para de pensar, un dia pot ser aquí a la casa del costat, ja quasi no em queden llàgrimes, tinc els ulls vermellosos, injectats en sang, i començo a córrer. No ho sé, no sé cap a on ni perquè començo a córrer, el dolor de la humanitat s'ha instal·lat al meu cor, necessito alliberar la tensió, és insopurtable, veig televisions, maniquís inhmans parlant sense escoltar-los, ràdios que treuen espurnes, les flames dels diaris cremant-se deixant anar les lletres que amb el fum anuncien la fi del món, i, de cop, profereixo un gran crit, un xisclet llarg, agut, esgarrifador... Ei, com és que veig el balcó de casa cada vegada més amunt?...

Diari de la Ciutat, dia 19 d'Octubre del 2006: "Ahir, a les onze del matí, una dona d'uns quaranta anys encara sense identificar s'ha tirat pel balcó de casa seva. Es desconeixen les causes del suïcidi, però es creu que..."

Comentaris

  • Hola "Darkest"[Ofensiu]
    Carles Malet | 08-11-2006 | Valoració: 10

    El que més m'amoïna de la teva crònica, negríssima com el teu sobrenom, no és pas que la protagonista sigui incapaç de conviure amb la violència d'aquest món nostre, sinó que en la crua realitat, la majoria de nosaltres ens acabem fent immunes a l'horror de les notícies on apareixen nens famèlics, pares víctimes de guerres injustificables, i mares assassinades a mans dels seus companys sentimentals.

    Potser, sense arribar literalment al suïcidi, si que ens convindria sovint una sacsejada emocional, més empàtica amb l'horror que ens envolta, de vegades a milers de quilòmetres, a voltes només a uns metres de casa.

    Continua amb la denuncia i no defalleixis. Que el pas dels anys i la quotidianitat de l'horror no endureixi la teva capacitat de crítica.

    Salutacions i fins aviat

    Carles

  • Gràcies![Ofensiu]
    Laiesken | 08-11-2006

    De fet, aquest relat en si no anava dirigit com una denúncia a res, tot i que és innegable que l'escenari recrea una realitat que és d'actualitat rabiosa i ben denunciable. El que volia una mica era recrear com seria (de manera una miquetona exagerada això si xD) la vida d'una persona si no tinguéssim aquest escut de consciència que hem adoptat per "fer front" a la tristesa que impregna el món. Tipu "ojos que no ven corazón que no siente"... i això és molt trist perquè milions de persones necessiten de nosaltres per no seguir patint ja que som els que tenim més poder per canviar això, encara que per molts no ho sembli.

  • Buff...[Ofensiu]
    El follet de la son | 08-11-2006 | Valoració: 9

    Collons, noi, quin estrés més bèstia! Si realment volies deixar-nos a totes i a tots amb l'ai al cor i amb la ment regirada ho has ben aconseguit. Per desgràcia, el teu text no és construcció de realitat, sinó realitat pura i duríssima. És interessant el teu text i molt curiosa la descripció que fas de la dona caient pel balcó de casa. Ho fas prou bé i escrius sense faltes. Segueix així!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: