El patriarca

El patriarca


El patriarca sempre havia repudiat tota expressió dels sentiments. No eren útils, només confonien la visió clara i lúcida de la realitat. Gràcies al seu tarannà immune al sentimentalisme, havia aconseguit bastir un immens imperi econòmic, un prestigi social sense límits i una família les branques de la qual s’estenien com una heura salvatge.

Davant la plana major del país que es reunia per homenatjar-lo, el patriarca acceptà finalment sortir al faristol. S’hi adreçà amb parsimònia, ajudant-se del bastó de fusta de taronger, rebent a cada esglaó una plètora d’afalagaments. Un cop dalt de l’escalinata admirà una vegada més la majestuositat dels seus jardins. Amb solemnitat desplegà un paperet blanc on hi tenia anotades algunes paraules d’agraïment auster que precedien la tirallonga dels reptes que el país tenia pendents.

A mig discurs distingí en la llunyania el vell jardiner, prop de la filera de tarongers. S’aturà i romangué uns instants amb la mirada perduda. De cua d’ull fità amb recel la munió d’hereus que l’escortaven. Enmig del mormoleig plegà el paperet, el desà a l’interior del frac i reprengué la paraula lloant ara de manera inesperada els seus avis, que tant havien patit fugint de la devastació.

En el transcurs de la sentida alabança notà una lleu contracció a l’estómac i com la respiració s’entretallava. S’afluixà la corbata de llacet però quan advertí la palpitació accelerada del cor clogué el discurs i de manera precipitada s’acomiadà refugiant-se al gran saló.

Fora del palau tot era murmuri. Uns deien que l’imperi del patriarca trontollava, d’altres que només era ell qui declinava. Els hereus esperaven la bona nova, fent càlculs i cavil·lacions. Les especulacions no s’aturaren fins que el metge sortí per aclarir que el patriarca no es moria, encara; que només havia estat un atac de nostàlgia i tendresa; que el llagrimer se li havia omplert d’aigua i que en nom seu, es disculpava per no haver estat capaç d’impedir el vessament d’una llàgrima.


Roger Sunyer