El noi que deia "buenu" i "vale"

Quan vaig començar a fer classes de català per a adults, em va costar moltíssim deixar de dir la paraula "buenu", vaig haver de fer un gran esforç per deixar-la exclosa del meu vocabulari, tot i que, a poc a poc, ho vaig aconseguir. Què haurien dit els meus alumnes si s'haguessin adonat que predicava el que no complia...? Suposo que no s'haurien molestat en absolut, perquè haurien comprès que és tractava d'una paraula molt còmoda..., és com una mena de coixí que ens ajuda a tenir uns segons per a pensar en tot allò que volem dir a continuació.

Has tret un bon tema, llamp, segur que molts dels lectors s'hi han sentit identificats.

brins

Fa quaranta anys jo treballava a casa i, quan no necessitava una concentració absoluta, posava la ràdio. Si no convenia distreure'm massa, posava música culta, i si la feina que tenia a les mans era mecànica posava Ràdio [Nacional d'Espanya] Quatre, la primera emisora parlada íntegrament en català i crec que l'única en aquella època. No recordo quin dia de la setmana, a la tarda, en Xavier Bru de Sala hi tenia un programa en directe, en què mantenia converses telefòniques amb oïdors infantils i juvenils, i sempre acabava amonestant amistosament l'interlocutor, a propòsit de l'ús incontrolat de mots i expressions manllevades del castellà. Les més freqüents, amb diferència, eren "bueno" i "vale". Fa quaranta anys...

El buenu és una castellanada i el d'acord! , és de dubtosa tradició oral. Jo em decantaria per la paraula entesos! Rellamp és tant correcte i català com llamp: Portant remor de trons, mostrant relamps, Ausiàs March. I també Rellamp! es faservir com: : interj. d'impaciència, d'ira, d'admiració intensa; cast. rayos!

Hi ha paraules, aquí, en València, hi ha paraules que no és diuen bé.
Hi ha moltes...
Per exemple.... la paraula "llamp", diuen sempre, "rellamp".
Aniré per la cera.... no diuen: vorera.
Adoquín... no diuen "llamborda".

Per a dir... D'acord.... diuen "vale" i per a dir "nosaltres" diuen... "mosatros"

Etc , etc....
Perla de vellut

Vaja, m'impressionat aquest relat, on relates unes accions quotidianes, que en la parla catalana, s'han transformat, moltes paraules.
Per dir "buenu", és a dir "bo" o "sí", i en la de "vale", és "d'acord".
Jo visc en un poble de València, anomenat "Manuel" i estic 45 anys, i realitat els que són d'aquest poble, mesclen molt paraules castellanes amb les que són valencianes.
T'entenc, la teua situació, on ets un "txarnego".... Tens sang andalusa, jo també la tinc i ací estic, escrivint-te aquest comentari.
Bé, que és molt ejemplar, aquest relat. I m'ha interessat molt.
Pots vindre a la meua pàgina i veuràs qui sóc...i com em diuen... i a la vegada... quan pugues ja em llegiràs algun poema meu...
Gràcies... Llamp.
Perla de vellut

Per començar he de dir que un xarnego en un començament era un fill de català i francès, després va passar a ésser un fill de català i castellà, Més endavant tots els que parlaven castellà i tenien algun avantpassat d'aquesta cultura. Ara, com "tothom" seria xarnego si ens fixessin en els cognoms...El mot xarnego s'ha limitat a la persones molt ordinàries i que malgrat porta tota la vida Catalunya parlen i es comporten com si acabessin d'arribar...Hi ha llurs variants: garrulon i choni! Dir "buenu" no és correcte, però en la llegua parlada tampoc és per a estirar-se els cabells. Pitjor és dir: pillar (enxampar), Menys mal (sort que), assecar la roba (eixugar) etc... Aquí a relats hi ha qui en els seus relats eròtics fa servir mots del tot castellans: Polla (titola) Cony (figa), Follar (cardar)...etc..Potser que en els darrers 100 anys la prostitució ha estat en la seva majoria castellana i això ha marca d'allò més. Les llengües , totes, no s'escapen de la globalització... El teu relat m'ha agradat per què treu a la llum aquest tema i la familiaritat que ens desperten algunes paraules, malgrat que no siguin d'arrel catalana.

Jo també tinc els cognoms catalans (Garcia és un pseudònim).
Al meu poble hi ha una plaça que li diem "la plaça de les cantarilles". La meva dona és pixa de riure cada vegada que ho sent.
"Cantarilles" és una adaptació del castellà "Alcantarillas" i tothom ho diu així.
Qui estigui lliure de pecat...

Jo no sóc xarnega, si segueixo la tonteria de la famosa pel•lícula de fa uns anys, podria dir que tinc vuit cognoms catalans. I què? Jo també li deia “buenu” i “vale” a ma mare. I cinquanta anys després, encara li dic de vegades, conscientment, perquè em porta records i perquè trobo que el “d’acord”, segons com, és massa seriós hahaha. És així. De vegades no hauríem de ser tan exigents amb nosaltres mateixos. Quan jo estudiava, l’assignatura de català encara no existia, les classes eren en castellà i dels amics del meu carrer, la meitat eren arribats d’Andalusia. Parlàvem tots en castellà, l’important era posar-nos d’acord per jugar. De vegades, escoltant els locutors del Telenotícies, o la gent que entrevisten... diuen molts barbarismes. Jo diria que en aquest tema no ha millorat gens el català. Escolto el meu fill parlar en català amb els companys i fan posar els pèls de punta hahaha. Però s’entenen i no s’hi amoïnen massa. Tots som imperfectes, aquesta és la nostra gràcia. I que consti que jo, com tu, també m’esforço en fer-ho bé, però som com som, oi?
És com el tema del menjar. Tots sabem el que hem de menjar i el que no, però de tant en tant ens permetem caure en la temptació. Doncs amb els barbarismes, igual. Sabem les normes però ens permetem certes llicències.