El meu psicòleg diu... (Passió)

Als dos primers paràgrafs, la protagonista es limita a repetir-nos allò que li diu el seu psicòleg. Reflexions que, aparentment, són assenyades sobre la passió i la maduresa.
El tercer paràgraf, ja és la pròpia protagonista qui ens parla. Certament, ha caigut en un miratge dels que li advertia el seu psicòleg. ( ;-P)
Ens seguirem llegint,
Núria
PS: Un sorprenent microrelat que celebro que m’hagin recomanat. Ha estat un plaer llegir-lo.

... que quan vas anar a veure al teu psicòleg no et vas confondre de pis i vas trucar la porta d´un esculptor?
Perquè només a una estàtua de pedra, sigui nova o vella, se li pot demanar que transpiri espiritualitat alliberada com està de sentiments.
L´ésser humà porta data de caducitat, la SENSUALITAT, els SENTIMENTS, l´AMOR no caduquen mai, mal els hi pesi als adoradors d´estatues o imatges de qualsevol mena.
Moltes felicitats per aquesta primera lectura i moltes gràcies pel teu comentari.
Des de la meva maduresa, una forta abraçada.
Jaume

Molt bo jajaja, molt bo 2 o 3 vegades...

..(perdó; problemes amb el teclat)..i dir-te que m'ha agradat molt...continuaré llegin-te

Només puntuar-te amb un deu i dir-te q

Quan les coses del cervell es poden saltar pel que demanen les vísceres...
Molt ben fet.

Una terapia per a desfer-se del desig i aconseguir la llibertat, mentre a cau d'orella, el seu psicòleg li diu: "T'estimo", desfent l'objectiu de les paraules dites anteriorment.

ens veiem entre lletres,
Gemm@

El teu relat em sembla maniniqueu. El fas anar per on vols, sense coherència amb la realitat. Bueno, potser no he sapigut escollir els relats teus que m'agradarien.

És boníssim: felicitats. Ras i curt: vas directa per feina. M'encanta com ho exposes i sobretot, com ho acabes!!!!

que totes les persones volem ésser estimades, sigui a l'edat que sigui; que mai és tard per iniciar una nova vida, o una nova relació, si és creada des de l'estabilitat emocional, que és la que ens genera felicitat i no necessitat.
Diu que els homes i les dones som animals socials, i que la solitud i l'individualisme com a única forma de vida és un invent del segle XX que du als homes i dones a la soledat, a la infelicitat i la tristesa més profunda.

Que s'ha destar atent i despert a la vida i a l'amor, i que una trajectòria d'una persona no es completa ni es pot jutjar fins al darrer dia d'aquella vida.

Així que : endavant amb l'amor, endavant amb la passió, i res de renunciar allò que sentim que neix des del més profund de la nostra ànima!

M'agrada com escrius, i el gir final de la teva història posa en escac mat les teories caduques de l'individu de les renuncies.

Una abraçada.

atram

aleshores que digui el que vulgui i tu segueixes essent com ets, dic jo , no ?

de rebel·lia encisador en alguns dels teus relats.
Anar a contracorrent, saltar-se les normes i el què diran. El psicòleg diu coses molt enraonades, potser massa i tot, per això és necessari, fer una petita boutade, o rebel·lió que ens ajudi a subsistir a il·lusionar-nos, a somriure, en definitiva a gaudir del poc o molt que tenim.

A mi és aquest el missatge que se'm desprèn dels teus mots lúcids i ben pensats.

Molts petons i els millors desitjos per aquest 2007, ara en beceroles.

petons!.

gypsy

el primer paràgraf, sobretot. Només començar a llegir-lo et quedes enganxat a la pantalla. Suposo que d'alguna manera m'he sentit identificat, tot i ser home, perquè sovint crec que ja he começat a arribar al moment de les renuncies. Sort que un no sempre fa cas a les veus que aixì ho demanen, vinguin de fora o de dins!
Si bé es cert que hi ha renuncies inevitables, també ho és que no cal canviar amb l'edat, i que mai s'ha de renunciar a la passió ni als somnis!

Xavier

viu les etapes de la vida en funció dels trets de caràcter, les circumstàncies i les possibilitats d'escollir. . És possible que el psicòleg obvii al menys la primera. Si dins dels trets de caràcter hi figura la passió, com se la convenç perquè deixi d'actuar malgrat hagin transcorregut els anys? Ignoro si és possible però, si ho fos, crec que ho relacionaria més amb una submissió enfront la vida que no pas com un camí per aconseguir la pau d'esperit. Tot i així, com que tots som diferents, ves a saber si per algú pot ser un bon consell.
En tot cas, m'agrada la critica que en fas i, sobre tot, la visió rebel que transmets.
Felicitats un cop més per un relat ben fet i amb força originalitat.
Una abraçada

Bona reflexió en primera persona sobre el procés d'abandonament dels plaers que sembla que hem d'acceptar com a normal en la nostra societat a mesura que envellim. I m'agrada especialment el to de crítica i revolta que acompanya l'escrit.

Fins aviat,

Carles

... que els psicòlegs fan una funció que no seria necessària si la gent parlés més o tingués més confiança en les altres persones. Que enlloc d'explicar els problemes a un desconegut, per molt professional que sigui, segur que tenim algú més proper que ens voldrà escoltar.

En tot cas, sembla que el psicòleg del teu conte si que està fent alguna cosa per ajudar a la seva pacient! M'ha agradat la idea!

només un petit però: "halo" crec que és correcte, però a mi em sonaria millor aureola...

és que no se m'acudia res més de dolent per dir-te!

felicitats pel relat!

Primer ens el "presentes" a nivell professional. I a l'última línia vas i... bé, ens el presentes a nivell "personal". Al principi de tot, alguna cosa em deia que aquest psicòleg tindria alguna cosa més a dir, en aquest relat, que la seva aportació mèdica, psicològica o psicoanalítica. Potser pel fet de saber, de bon començament, que aquest relat fa referència a la passió.

Però has aconseguit, almenys en el meu cas, allunyar aquesta primera impressió a mesura que entraves en les elucubracions de la protagonista. Explicant les seves percepcions, arriba a descriure finalment l'amant... I aquest amant resulta ser el propi psicòleg.

M'ha recordat el títol (només el títol) d'una novel·la d'Agatha Christie: trajectòria de boomerang. En certa manera... vindria a ser això, aquest relat, no?

Enhorabona pels més de 120 comentaris! Ja t'has fet un bon lloc dintre d'aquesta comunitat. I un altre cop, gràcies pels teus comentaris! I pel que fa a l'últim... sí, sóc poeta, però també m'agrada força la prosa. Tinc una novel·leta pendent de publicar, i potser m'ha absorvit massa energia tot aquest procés, perquè des que ho sé sembla que s'hagi evaporat la inspiració, jejeje! Ja tornarà, millor no buscar-la perquè després no arriba mai!

Salut i una abraçada,

Vicenç

Gairebé no tinc que afegir comentari. M'ha agradat llegir-lo.

M'ha agradat el teu relat.

Jo crec que som tan joves com els nostres desitjos i il·lusions i tan vells con les nostres pors i temences, i que la vida es per viure-la. Però no ser que dirà el teu psicòleg d'això.

Descrius molt bé aquesta etapa de la vida d'una dona, perquè cal arribà a l'acceptació, però mai hem de renunciar a sentir-nos estimades.
M'agrada molt com escrius, et seguiré llegint.
Felicitats i Bones Festes,

Un relat madur i substancial que, com "sense coartada" reclama una segona i una tercera lectura, pel seu final aparentment obert. Un final en el que sembla que s'hi puguin adaptar diverses interpretacions però, tornant-lo a llegir, una d'elles es va fent més convincent.

M'agraden aquests relats que conviden a pensar. També, com de costum, esculls un rerefons que convida a reflexionar sobre temes interessants. La passió i la maduresa. La lluita del cor i la seva rendició final.

I al final, aquest aire d'inquietant versemblança...

Hola Fredia,

Tot just t'acabo de conèixer i porto una estona passejant per les teves històries. Un plaer, francament. Aquella sensació de mesura exacte, aquell final enginyós i sorprenent que fa que tota la història ressoni durant una estona, aquella falsa senzillesa en la construcció.
No et perdré el contacte.

petons
manel