El mar, la mar.

Un relat de: Joan Colom
Nascuts en un poblet del Segrià, ell i ella no contemplaren la mar, amb els peus plantats a la sorra humida, fins passada l'adolescència. La vivència no tingué el caire epifànic que devia tenir per als vailets burgalesos de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar" (Patrícia Font, 2023), basada en el llibre de Francesc Escribano: a diferència d'aquells nens de 1936, ell i ella coneixien el mar d'haver-lo vist manta vegada en el cine i a la tele, tot i admetre que no era ben bé el mateix que la percepció de l'original; però tampoc era el mateix contemplar-lo a la platja que en alta mar, embarcat en un vaixell, ni fer-ho des de la coberta que enfilat a la cofa més elevada.

Aficionats a la música tant ell com ella, les evocacions marítimes de l'obertura de "L'holandès errant", de Wagner, del primer moviment de "Xekherazada", de Rimsky-Korsakov i del poema simfònic "El mar", de Debussy, els havia transportat emocionalment a la immensitat de l'oceà, abans de tenir-ne l'experiència directa.

Ella, que sempre deia "el mar", i ell, que sempre deia "la mar", argumentant que així diferenciava millor "el cel blau" de "la mar blava", quedaren marcats però de manera ben diversa: a la majoria d'edat, ella s'embarcà en una expedició oceanogràfica a l'Antàrtida i ell es matriculà al Conservatori per estudiar violoncel; no el van atraure, com era molt freqüent, les sis esplèndides suites de Bach per a aquest instrument, rescatades de l'oblit per Pau Casals, sinó el singular paper que hi jugava a l'esmentat primer moviment de "Xekherazada", titulat "El mar i el vaixell de Simbad", donant suport monòtonament a la melodia interpretada pels violins, que a ell li evocava el grinyol de les quadernes del vaixell, amb la proa cabotejant mentre solcava les ones.

Tots dos, oriünds de terra ferma, acabaren al mar o a la mar, com vulgueu: ell, amb vint-i-quatre anys, va morir en un accident de descompressió, fent submarinisme recreatiu; ella és voluntària en el vaixell d'una ONG que patrulla entre Tunísia i Sicília per socórrer immigrants embarcats cap a Europa.


Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCVI (tema: DESCOBRINT LA MAR) i consta de 350 paraules, entre elles "blau" i "cel", segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

  • Experiència estètica[Ofensiu]
    SrGarcia | 30-06-2025

    Home, està bé que hagis posat referències musicals, en lloc de cinematogràfiques, més habituals en tu. Jo hauria esperat alguna cosa a l’estil de “Màster and commander” (ja no en recordo cap més de pel·l’icula de mar), on un oficial agafa fama de malastruc, li fan boicot i el pobre no veu altra sortida que el suïcidi. Les peces que esmenes, ja me les escoltaré un altre dia, en millors circumstàncies.

    Avui no és com abans, tothom ha vist el mar a les pel·li culpes o a la tele, la sorpresa no pot ser gaire forta. Parles d’un joves d’una sensibilitzat enorme, malgrat ser del Segrià; potser l’experiència directa es pot substituir per una experiència estètica equivalent. La mar no es veu només com un fet geogràfic, tambè és una experiència
    cultural, emocional i artística, des de la música fins a la literatura.

    Trist el final, on tots dos es dediquen a activitats relacionades amb la mar, ell mor, a ella, amb la Melonii la seva colla de trempats, no sé com li anirà.

  • Simfonia [Ofensiu]
    llpages | 29-06-2025

    Recorreguts vitals, peces musicals i el mar de fons en un collage literari molt atractiu. Llegiu i apreneu és el leitmotiv de bona part de la producció de l'autor, que fa que el lector treballi l'oïda alhora que les paraules. Recomanable es miri per on es miri.

  • el mar, la mar[Ofensiu]
    Atlantis | 29-06-2025

    Dues maneres de dir-ho, una de contemplar-la ho. Un relat molt ben escrit, amb bon vocabulari i amb il·lustració musical. ( sempre dones exemple dels teus coneixements, bravo!!).

    En quan el cel ple d'ocells, no vaig pensar amb els estornells, que son aquests que fan una dansa pel cel, que he gaudit i impressionen. Jo els he vist pel cel de plaça Catalunya, també en altres cels de Girona. Busca a Goglee i t'ho explicaran molt bé.
    Vaig imaginar-me un cel ple d'ocells per poder fer el relat sense nombrar la paraula ocell i me'ls vaig imaginar junts fent una catifa que em tapava la visat. Volia que amb el què explicava: les plomes,les ales....és veiés que eren ocells.

    De fet molt cops començo un tex i no sé on acabarà. Les premises amb porten a idees que ni jo sabia. Gràcies pel comentari.



  • Valor afegit[Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 27-06-2025 | Valoració: 10

    Les referències musicals son un valor afegit al relat. És bo alternar la lectura amb l'audició a You Tube de les obres esmentades.El fil argumental també és bo i interessant. Els tombs de la vida acaben en destins incerts.