El magatzem de l'amor

Un relat de: Miquel Pujol Mur
La tarda ha estat feixuga, ja que no veia l’hora de finalitzar tot aquell enrenou de papers escampats, damunt la taula. Il•lusionat camino per la vorera. Sé que la porta està oberta. Cedeix silenciosament al meu impuls. Es nota que, l’Ester, ha fet engreixar les frontisses, per evitar el més petit grinyol.

Entro, evitant ensopegar amb qualsevol caixa del passadís. Els llums són apagats, només llueixen com espelmes en la foscor, els de les sortides de socors. En passar pel costat de la secció de fruites, una mà agafa la meva i suaument em condueix cap la porta del magatzem.

Sabia que m’esperava amb impaciència, per gaudir del nostre deliri amorós. Només entrar, els seus llavis es menjaven els meus i jo, ple de joia, responia delerós a les seves carícies. Va obrir-se la bata i vaig comprendre que estava tan ansiosa d’amor com jo desitjava. Vaig admirar el seu cos tot nu i, no vaig poder fer més que petonejar-lo, per tot arreu. Al mateix temps, absorbia l’aroma suau de la seva pell. Tan desitjosa com jo, m’urgia a desprendre’m de la meva roba. Poca roba em cobria perquè jo, tan previsor com ella, només portava el mínim de peces.

Junts, vam jeure a la màrfega del magatzem. Cos amb cos, vam jugar com dos enamorats que desitgen entregar-se al joc sexual, de comú aquiescència. Jugar, acaronar, petonejar, sentint les carns ardoroses d’ambdós arrapades i demanant l’entrega total. Fins que finalment ella mateixa em va conduir a la terra promesa.

Per un moment les nostres anades i vingudes van ser com les aigües del mar al xocar repetidament en els esculls dels penya-segats de la costa. Instants després saciat el primer impuls va ser com si les suaus ones de la platja formessin part de nosaltres, ajudant-nos en el nostre deliri. Fins que perdut l’enteniment, en ple paroxisme final, vaig aprofundir més en el seu amat cos i, vaig plantar la llavor de la vida en la terra fèrtil, que la desitjava.

Un crit va sortir de la meva boca ple de plaer, de goig d’amor, aleshores la seva mà va tapar-me dolçament la boca i, em va dir: No cridis, els pares dormen al pis de dalt. Va ser el principi de tot. Poc després, un casori confirmava la nostra passió.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

  • Passió[Ofensiu]
    Prou bé | 24-01-2022 | Valoració: 10

    Potser la primera i que pot ser per sempre! A vegades ho és!
    Bon relat!
    Amb total cordialitat

  • bonica[Ofensiu]
    Atlantis | 24-01-2022

    Bonica i ben explicada la trobada furtiva de la passió que serà després amor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: