El grill no es deia Pepet

Tens fusta (de la que no es corca) d'escriptora, però per a una minoria selecta de sensibilitat molt especial. Escrius ben sovint a mà en llibretes barates el paper de les quals acabarà a la llar de foc del teu pare. Escrius relats que de cap manera podran esdevenir films aportadors d'ingressos grassos perquè no comptes amb històries prou treballades, prou extenses, perquè no t'esprems amb insistència per elaborar una novel.la. Hi ha un cert tipus de mandra que també mana i no li diguem dolenta. Forma part del tarannà, per alguna cosa hi és. Ella t'apressa a acabar un escrit, aquest, que et ve la son -i mira que has pres un cafè, és clar que fa unes hores, i curt, no maltractis la pressió. La nit és per dormir-la, per evadir-te d'aquest món terrible horrible temible que els propis humans han perpetrat i l'existència per poder viure-la sense esclatar en dolorosa bogeria, així que és de sa menester crear-te una dimensió protectora, no gens egoista. Unes quantes picades de mosquita més una suor que cap aire condicionat ni ventilador (no disposes d'aquests aparells) tombarà et pertorben la calma que adores.  El ventall, de color turquesa (no pas verd clar menjat, to de moda d'enguany) amb flors pintades a mà de forma destralera per malpagades treballadores orientals infantils, no, el flap-flap del ventall no té la paraula, té el so: flap-flap, com unes ales enganxades invisiblement a la suor intentant que no arribi al nivell líquid continu que xoparia una tovalloleta sota el coixí que guardes per a aquests casos. Flap-flap cansant els canells. Un grill centra la teva atenció. Un cant procedent de més enllà dels camps reduïts. Regala màgia a la cova de la nit mentre la lluna s'engreixa i es pinta d'un taronja misteriós, no pas hallowínic (no,sisplau!), més aviat algú en diria 'una lluna d'halo de pol.lució'.

- M'expliques un conte?

Això fa moltíssim que cap fill t'ho demana. Va ser en un altre tram de vida, el sents llunyà. Fa voler plorar. Crea enyor. Ara són grans. Fa molt, fa tant, fa massa.

- M'expliques un conte?

Ets tu, la Lídia nena, esperant que la Lídia actual, que s'apropa als seixanta, no s'entristeixi per aquesta mancança.

-Sí, petita, t'estimo. Es titula 'El grill no es deia Pepet'.

"No es tractava pas del grill d'en Pinotxo. Es tractava d'un grill que vivia sota una panotxa de blat de moro. Creava bona música. El grill de la panotxa. Feia patxoca, també, sent de mena elegant. Es guarnia subtilment per fer goig. Ho feia posant-se, les nits de pleniluni, sota esclats de llum entre les branques d'una morera. El grill no tenia nom. Li posaràs tu, Lídia petita."

Et mirà, estranyada, amb aquells ulls que parlen sincerament. Preguntant-se si de debò li ho pertocava. Si entenia que sí, i és que era que sí que sí, sabies que   no trigaria en trobar-lo, el nom. És com tu. Velocitat original.

-Blató.

-Com?

-Sí, s'estava al blat de moro. Blat, Blató.

-M'encanta! D'acord!

"...En Blató visqué tot un estiu delectant amb el seu art. En un camp veí, unes pobres patates grillades, plenes de banyes, l'ovacionaven. I una gata negra d'una bruixa blanca li va perdonar la vida per la raó que la seva veu cricricrosa l'havia encisada. i perquè la bruixa no era la fada del grill Pepet sinó la bruixa de la gata Pepeta. Però això, petita Lídia, és un altre conte per a quan ens tornem a donar la mà."


I us vàreu adormir, Lídia i Lídia.